La polèmica herència de Porcioles

El 1989 Joan Brossa va voler situar a la Mina Record d’un malson. Es tracta d’un bust de l’alcalde franquista de Barcelona Josep Maria Porcioles, de marbre blanc, sobre una cadira que sembla extreta d’una oficina de notari. Evoca la corrupció i l'especulació urbanístiques. Era un encàrrec de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, però, un cop lliurada l’obra el 1991, el consistori no es va atrevir a exposar-la i la va guardar en un magatzem municipal. El 1995 dos regidors d’Iniciativa per Catalunya, amb l’excusa de fer un reportatge fotogràfic, la van treure del magatzem i la van instal·lar al Parc del Besòs. Les autoritats municipals no van trigar ni 24 hores a retirar-la. Actualment, es pot veure al Museu de la Immigració. És una bona metàfora de la incomoditat que genera Porcioles, que va governar Barcelona entre 1957 i 1973. Els historiadors no es posen d'acord sobre el seu llegat, ple de clarobscurs. Per a alguns, és l'home que va fer créixer Barcelona, per a altres un especulador que es va enriquir amb l'urbanisme desbocat que es va produir a la capital catalana amb l'arribada de grans onades d'immigració. O les dues coses a la vegada. L’historiador Josep Lluís Martín Berbois repassa la seva vida a Josep Maria Porcioles. Biografia d'una vida singular (Editorial Base). Martín Berbois ha tingut accés a alguns documents que fins ara eren inaccessibles, però n'hi ha, en mans particulars, que continuen estant vedats.

"Franquista indiscutible, catalanista tebi, definidor d’utopies intangibles per a Barcelona i destructor de l’equilibri urbà amb l’especulació dibuixarien un perfil que segurament no admet posicionaments maniqueus, sinó que reclama una visió ponderada des del coneixement d’una realitat complexa", escriu al pròleg l'historiador Joaquim Nadal. Berbois destaca el pas de Porcioles per la Lliga Regionalista de Balaguer. Quan va esclatar la Guerra Civil, després de mesos de detenció a la presó Model, va fugir a França i, al tornar, es va adaptar al règim franquista. Martín Berbois defensa que va ser franquista però també catalanista: "Va donar suport a manifestacions del folklore i la cultura popular catalana, com les ballades de sardanes (prohibides per Franco)". És responsable, explica l'historiador, de la Carta Municipal, la compilació del dret civil català, de facilitar la creació del Museu Picasso i de l'actual Fundació Joan Miró o la cessió militar del castell de Montjuïc a Barcelona. Porcioles també és l'alcalde que va fer possible la ronda del Mig, l’avinguda Meridiana, o els túnels de Vallvidrera, que alguns critiquen per fomentar en excés el trànsit a la ciutat.

Els beneficis de ser alcalde

Porcioles, però també té parts més fosques. Va tenir la seva notaria oberta amb un testaferro, segons l'historiador, mentre va ser alcalde, i això li ha generat moltes crítiques. "El volum de negocis va augmentar mentre va ser alcalde", reconeix Martín Berbois. "Tanmateix no he trobat res que provi que fos corrupte", afegeix. Sigui com sigui, l'herència d'aquest alcalde, a qui el moviment veïnal va combatre, sobretot durant els darrers anys del seu mandat, és encara visible. Hi ha Mercabarna i el Picasso, però també és herència seva la construcció de barriades perifèriques on la població vivia força amuntegada com el Turó de la Peira, Sant Roc de Badalona, la Mina de Sant Adrià, o la destrucció parcial de l’arquitectura modernista de Barcelona.

"Ningú s'esperava que Franco el fes alcalde de Barcelona", diu Martín Berbois. Porcioles havia estat, abans de ser alcalde, president de la Diputació de Lleida i membre del patronat de les Cases del Congrés. La seva relació amb el dictador era molt fluida: "Despatxava directament amb ell i, quan anava a Madrid, entrava directament al seu despatx –detalla Martín Berbois–. Va ser útil per blanquejar la dictadura, acceptava les ordres del règim, però també tirava els seus propis projectes endavant com els Jocs Florals o la Carta Municipal".

Certament, Porcioles és una figura historiogràficament complexa. Berbois destaca que en van parlar bé Narcís Serra, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. "Jordi Pujol li va demanar assessorament, el 1977, quan es va redactar l'Estatut d'Autonomia", diu l'historiador. "Maragall li va fer una oda en el seu enterrament [Porcioles va ser enterrat a Montjuïc el 1993], i això li va fer guanyar una reprimenda de Montalbán". L'article de Montalbán, titulat La limpieza étnica de los señoritos, és contundent. Acaba amb aquesta frase: "Algú va dir que la guerra civil la van guanyar, finalment, el rei i la democràcia. No. L'han guanyat els senyorets".