‘Pogos’ i Chucho Valdés? Amb Txarango tot és possible

BarcelonaVeure concerts de pop en format XXL, sigui amb cobla o amb big band, ja no és excepcional, però el de Txarango és d’aquells que obliga a dir: “Defineix XXL”. Doncs bé, dissabte van arribar a pujar gairebé quaranta persones a l’escenari del Sant Jordi Club, si comptem els membres del grup, la Barcelona Big Latin Band de Ramon Escalé, les Sey Sisters, Chucho Valdés i la troupe d’actors de Guillem Albà, que van donar una dimensió performàtica al concert amb una sorpresa final inclosa: els de Ripoll van aparèixer enfilats dalt d’un vaixell de paper, solcant les aigües del públic, per cantar Compta amb mi i La dansa del vestit.

Era el final d’un llarg viatge per un riu imaginari que desembocava al mar de Cuba i que a partir d’ara els durà qui sap on. Per celebrar aquest punt d’inflexió, havien preparat un concert molt especial i el públic havia respost de manera automàtica: al juliol ja no quedaven entrades. Davant la possibilitat d’afegir alguna altra data o d’arriscar-se a fer el concert en un recinte més gran, com el Palau Sant Jordi -qui sap si l’haurien omplert-, els Txarango van preferir mantenir la idea inicial i els 4.600 espectadors que tenien entrada van poder gaudir d’una nit única.

Uns llums d’envelat penjaven del sostre del recinte i unes trabucades de confeti van donar el tret de sortida a una revetlla eufòrica, a la qual grans, joves i petits van respondre corejant cançons com Quan tot s’enlaira o la versió de The Killers Som persones. Costava recordar que érem dins del Festival de Jazz de Barcelona perquè, tot i la impecable feina de Ramon Escalé i del dream team de músics de la seva Big Latin Band, el factor orquestral va quedar relegat a un segon terme, per la disposició a l’escenari i per una qüestió de volums: la música de Txarango és massa potent perquè es pugui apreciar del tot la riquesa de matisos dels arranjaments d’Escalé.

Una cosa semblant li va passar a Chucho Valdés. Malgrat la reverència amb què el grup el va rebre, la seva intervenció es va reduir a tres cançons i no va trobar gaires espais per esplaiar-se. Amb tot, el cubà va exercir de padrí emocionat dels Txarango, que van demostrar un cop més que dominen a la perfecció la litúrgia de la festa major. A ritme de salsa, de reggae, de música balcànica o de batucada, la gent va cantar, saltar, ballar o va fer xocar els cossos amb algun pogo al mig de la pista. Qui podia haver imaginat les paraules “ pogo ” i “Chucho Valdés” en un mateix concert? I en un festival de jazz? Doncs ja està fet, etapa superada i nous horitzons a la vista per a un grup que necessita aturar-se un temps per poder créixer. Mentrestant, el públic recordarà que va sortir exhaust, amb un somriure d’orella a orella i -més d’un- amb un nas de pallasso posat.