La poesia de Josep Carner recupera l'exuberància
El primer volum de l’edició crítica reuneix els onze llibres de poemes publicats entre 1904 i 1924
BarcelonaGran part de la poesia de Josep Carner (1884-1970) ha estat introbable durant molt de temps. Fa dècades que el filòleg i professor universitari Jaume Coll Llinàs, marmessor del llegat de l’escriptor, en preparava l’edició crítica. La primera conversa sobre el projecte que va tenir amb l’editor Jordi Cornudella va ser l’any 1986. No ha estat fins a aquesta setmana que el primer tom de l’edició -sobri, magnífic, elegant- ha arribat a les llibreries. Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924 (Edicions 62) reuneix en un miler de pàgines la trajectòria del jove Carner, el d’abans de deixar Barcelona i encetar la carrera diplomàtica. Arrenca amb Llibre dels poetas (1904) -publicat quan l’autor barceloní va fer vint anys- i acaba amb l’antologia de poesia amorosa La inútil ofrena (1924). Enmig queden Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914), L’oreig entre les canyes (1920) i un reguitzell de títols difícils d’ubicar per al lector corrent, entre els quals hi ha Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912) i Bella terra bella gent (1918).
“Per arribar a sortir, l’edició crítica de l’obra de Carner ha hagut de vèncer molts obstacles -comenta Jordi Cornudella-. Obstacles empresarials, filològics i tipogràfics. Si tot això ha estat possible és perquè Coll, a més de ser un filòleg d’una rigorositat extrema, també és tossut”. El projecte és d’una gran ambició: en els propers dotze anys han d’aparèixer els set volums restants de l’edició crítica, que poden estar repartits en un o dos toms, com ha passat amb el primer lliurament. A finals del 2017 o a principis del 2018 sortirà el segon tom del primer volum, que inclou la poesia esparsa de joventut de Carner, amb 510 composicions que van ser publicades entre 1896 i 1924 en diaris i revistes.
“L’obra de Carner és d’una densitat i un volum extraordinaris”, diu Coll. “Cal recordar que és un autor que al llarg de la seva trajectòria revisa la seva producció diverses vegades -continua Cornudella-. El 1924 prepara l’antologia La inútil ofrena. El 1928 publica una nova edició, amb molts canvis, d’ Els fruits saborosos. Entre el 1935 i el 1936 fa la mateixa operació amb Bella terra bella gent i Auques i ventalls. Finalment, un cop és a l’exili comença un procés de revisió general per tercera vegada”. D’aquí sortiria Poesia (1957), que Quaderns Crema va publicar el 1992 i va haver de retirar del mercat uns anys després.
L’obra poètica revisada, reestructurada i refeta segons el Carner de finals dels 50 -quan ja havia superat els 70 anys i vivia a Bèlgica- integrarà el tercer volum de l’edició crítica. Abans, però, haurà vist la llum la segona etapa de l’obra poètica, que comença el 1924 i acaba el 1957. Inclou llibres com Nabí (1940), Llunyania (1952) i Arbres (1953). El quart i últim volum dedicat a la poesia inclourà la producció tardana de l’autor (1958-1970).
Replantejar el clàssic
La segona meitat de l’edició crítica de l’obra de Carner estarà formada per l’obra en prosa: llibres com La creació d’Eva i altres contes (1922) o Tres estels i un ròssec (1927), prosa dispersa, teatre de creació i algunes de les traduccions carnerianes, exceptuant els llibres d’assaig i ficció posteriors a 1910, entre els quals hi ha Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom i David Copperfield, tots dos de Charles Dickens. “La quantitat de prosa inèdita de Carner ens obligarà a replantejar-nos la seva figura”, avança Cornudella. Dels quatre últims volums de l’edició crítica se n’ocupa Marcel Ortín, autor de l’assaig La prosa literària de Josep Carner (Quaderns Crema, 1996).
“Carner era un senyor que vestia molt bé, menjava molt bé i fumava els cigars més cars de Barcelona. El que fumava els segons cigars més cars era Sagarra. El tercer, López-Picó. És una metàfora preciosa de Catalans de 1918, de J.V. Foix”, explica Jaume Coll per definir el poeta que els lectors trobaran a Llibres de poesia. 1904-1924. “El Carner d’aquests 20 anys -continua Cornudella- no és antic ni antiquat. A l’època en què publicava els poemes se’l tenia per un autor modern i fins i tot escandalós”. L’hèroe en el desert, d’ Auques i ventalls, explica la història d’un “conco impenitent” que imagina, “lluny de la ciutat candent”, una situació que era provocadora fa un segle: “cosines folles d’alegria, / bevent xampany glaçat als berenâs, / vinclant cintures sota les pinedes / o omplint de besos la dolçor d’un braç”. Cornudella diu que és molt possible que L’hèroe en el desert sigui el primer poema de la literatura catalana on apareix la paraula pijama. “Ofereix una barreja de registres lingüístics impressionant -considera l’editor-. Hi ha abundants neologismes, però també ressuscita arcaismes, com a El diumenge del senyor Pere [inclòs a Bella terra bella gent ], on fa rimar “ombrel·la” amb “puel·la”. Cal recuperar l’exuberància verbal del primer Carner i la gràcia que hi ha al darrere de molts dels seus versos”.
La publicació de l’edició crítica fa accessible per a tota classe de lectors el laberint creatiu carnerià. El primer lliurament del projecte, que es posa a la venda a 60 euros, permet recuperar l’etapa més prolífica de l’anomenat príncep dels poetes, un dels millors exponents de la literatura catalana del segle XX, capaç encara de connectar amb noves generacions de lectors.
Una edició que recupera el català de l’època
Un dels grans encerts de l’edició de Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924 és el respecte per l’ortografia que va fer servir l’autor al moment d’escriure els textos. “Carner va començar a escriure en la frontera de la normativització de la llengua”, diu Jordi Cornudella. Així, l’edició de Llibre dels poetas (1904) “respecta la constant vacil·lació en els usos gràfics”, segons recorda Jaume Coll a l’útil descripció inicial que precedeix els poemes, com passa en la resta de llibres que integren el tom. A Els primers versos s’hi llegeix: “El sabi catedrátich de Poètica / disertá aquella hermosa matinada, / am veu un xich monótona y cansada, / sobre la altesa estètica / de la Musa romana”. L’evolució ortogràfica de Carner s’observa llibre rere llibre. A Verger de les galanies (1911) encara escriu may, d’hónt i flayrós. El poeta de La paraula en el vent (1914) ja és tot un altre: “Les Normes de Fabra de 1913 estan més assumides i més ben plasmades”, escriu Coll. El contingut dels poemes és més íntim: “Aquest cor que veiem enguniant-se / dins un revolt que omplena amb son lament, / és com a llar deserta, esbatanant-se, / esgarrifant-se entre la nit i el vent”. Aquest volum conté 726 “formes de poemes”, 133 de les quals estan repetides perquè van ser incloses en diversos llibres.
