BarcelonaLa producció audiovisual, repeteixen sempre els productors catalans, té només tres potes: els ajuts de les diverses administracions públiques, la inversió de les televisions (privades o públiques) i, si s’escau, la coproducció amb altres territoris. Mentre no existeixi una llei de mecenatge que faci atractiu el cinema per a la inversió privada, això és tot. Però una quarta pota s’hi afegirà a finals d’any quan s’aprovi la llei de la Unió Europea que obligarà les plataformes de streaming a europeïtzar els catàlegs incloent-hi almenys un 30% de sèries o pel·lícules produïdes a Europa.
“És una excel·lent notícia per al sector”, celebra Raimon Masllorens, president de la federació de productors audiovisuals catalana PROA, que des de feia temps reclamava una regulació similar a la que obliga les televisions a invertir en cinema i a tenir quotes de producció europea. Fins ara, les plataformes de streaming estaven exemptes perquè el seu model tecnològic i de negoci no és ben bé el de les televisions. Però fa uns dies el director de Comunicació, Xarxes, Contingut i Tecnologia de la UE, Roberto Viola, va confirmar la imminent aprovació de la llei. “Tan sols necessitem el vot final, però és una mera formalitat”, va declarar a Variety. La notícia no agafa per sorpresa el sector perquè s’estava covant des de feia mesos, però a ningú se li escapa la seva transcendència, sobretot en un moment de crisi del finançament públic, amb l’audiovisual català estancat i molts projectes aturats.
Viola no amaga que l’objectiu de la llei és que les plataformes de streaming inverteixin en produir audiovisual europeu, però, a diferència de les televisions, les plataformes no estaran obligades a invertir part dels ingressos en produccions locals (un 6% les públiques i un 5% les privades), sinó a dedicar-ne part del catàleg. I això afecta de manera diferent les tres grans plataformes que funcionen a Europa: el catàleg europeu d’Amazon i la HBO és irrisori, però Netflix no està gaire lluny del 30%, com admet el mateix Viola.
L’aposta europea de Netflix
Tot i que Netflix no dona xifres oficials, fonts del sector situen la seva quota europea actual entre el 20% i el 25%. I és així perquè des del 2012 la plataforma ha invertit més de 1.500 milions d’euros en producte europeu (entre produccions originals, coproduccions i llicències) i només aquest any vol invertir 865 milions d’euros en contingut original europeu, una xifra que representarà el 12,5% de la inversió global de Netflix en contingut original el 2018. És una despesa multimilionària que no garanteix arribar a un 30% de catàleg europeu, però el situa força a prop.
Amazon i la HBO, en canvi, hauran de començar a prendre’s seriosament la inversió en audiovisual europeu si no volen deixar Netflix sola en la cursa per convertir-se en la plataforma online de referència en un mercat tan important com Europa. De moment, l’únic perseguidor de Netflix que ha fet passos en aquest sentit és la HBO, que el 2018 ha començat a produir sèries europees avalades per noms de prestigi cinematogràfic com ara Lukas Moodysson, Danis Tanovic i Cristian Mungiu. A Espanya, per exemple, el seu projecte més avançat és l’adaptació de la novel·la Patria.
Flexibilitat territorial de la quota
En la seva conversa amb Variety, Viola va avançar que els països de la Unió Europea tindran un cert marge per jugar amb la quota de catàleg europeu del seu territori, que podrà anar d’un mínim del 30% a un màxim del 40% i contenir subquotes de contingut original produït en el mateix territori. Els estats membres de la UE tindrien vint mesos a partir de desembre per acabar de perfilar la normativa en cada país amb l’ajuda d’un informe que la UE està preparant amb els percentatges de contingut europeu que tenen actualment les plataformes.
Cal recordar que, tot i que les plataformes sempre intenten adquirir els drets per a tot el món dels continguts que compren, també tenen acords i estratègies diferents per a territoris específics: el catàleg del Netflix espanyol no és exactament igual al del Netflix suís, per exemple. I també hi pot haver models diferents de finançament segons el país: a Alemanya està en vigor una fórmula que estipula un sobrecàrrec al preu que paguen els subscriptors de Netflix i el destina directament als fons estatals de subvenció del cinema. “A la llarga, el més interessant seria un model que combinés les diferents formes d’estimular la indústria”, opina Masllorens.
Un altre detall avançat per Viola és que la llei exigirà “visibilitat i preeminència” del contingut europeu. No n’hi haurà prou d’adquirir sèries i pel·lícules europees i amagar-les al fons del catàleg per complir la llei, sinó que hauran de tenir protagonisme en la interfície de la plataforma. Per tant, la qualitat no pot ser un factor a menystenir: les plataformes hauran de comprar i produir amb criteris d’exigència i no només per engreixar catàleg.
Models d’explotació i nous actors
Una incògnita és si les plataformes seran realment la quarta pota de l’audiovisual o una pota alternativa a les altres tres. Fins ara, Netflix ha produït les seves pel·lícules europees al marge del sistema de finançament audiovisual, posant tot el capital i prescindint de subvencions. És lògic: no vol compartir l’explotació amb les televisions ni els cinemes. Però la HBO té un model diferent que respecta les finestres d’explotació i exhibeix als cinemes les pel·lícules. ¿Farà el mateix amb els llargs que produeixi a Europa? ¿Demanaran subvencions i passaran pels cinemes? ¿Establiran aliances amb les televisions?
Actualment, els principals actors de la batalla pel domini de la distribució en streaming són Netflix, la HBO i Amazon, però aviat en seran més: Disney ultima el seu propi servei de streaming, Apple prepara l’adaptació de la saga de ciència-ficció Fundació d’Isaac Asimov i una nova versió d’ Amazing stories dirigida per Damien Chazelle, i YouTube ha produït Vulture Club, el nou drama de Susan Sarandon. Si volen oferir aquests continguts a Europa també hauran d’oferir producte europeu. I, mentrestant, el sector audiovisual es frega les mans.
22.000 metres quadrats per produir cinema i sèries
Espanya ocupa un espai estratègic en els plans de producció de Netflix. L’empresa nord-americana està construint a Madrid el seu primer gran centre de producció a Europa, unes instal·lacions de 22.000 metres quadrats en els terrenys de la Ciutat de la Tele que comptaran amb tres platós insonoritzats de 1.200 metres quadrats. Netflix situa en 13.000 persones (entre equip tècnic, repartiment i extres) la xifra de les que hauran treballat en produccions de la companyia quan acabi un 2018 en què la plataforma està desenvolupant 20 produccions en paral·lel.
Entre aquests projectes hi ha la nova pel·lícula d’Isabel Coixet, Elisa y Marcela ; la sèrie documental Los crímenes de Alcásser, i la sèrie juvenil Élite, d’Álex Pina. Netflix té motius per creure en el potencial de l’audiovisual espanyol: La casa de papel, creada precisament per Pina, és la sèrie de parla no anglesa més vista a la plataforma i un gran èxit a l’Amèrica Llatina. Però la pròxima producció espanyola de Netflix que arribarà serà Dos Cataluñas, un documental sobre el Procés dirigit per Álvaro Longoria que aporta el testimoni de 85 persones, des del periodista John Carlin fins als polítics Inés Arrimadas i Carles Puigdemont. L’estrena està prevista per al 28 de setembre.
