Poca dona per a tanta història

BarcelonaL’Anna, que es va exiliar el 1939 i ja no va tornar mai més a Espanya, explicava que quan els homes decidien unir-se a la Resistència francesa o als maquis sabien que les seves dones tindrien cura dels fills i això els donava una certa tranquil·litat. “Nosaltres, segons com t’ho miris, arriscàvem i patíem molt més perquè sense nosaltres els fills podien quedar desemparats”, deia l’Anna. Si repassem els llibres de divulgació història, hi ha una majoria aclaparadora d’homes, i s’hi troben faltar mirades com la de l’Anna.

A Historia de España, de l’editorial Marcial Pons -l’últim volum és del 2013-, no hi ha cap dona entre els coordinadors. Darrere el projecte Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans d’Enciclopèdia Catalana hi ha tretze historiadors i tres historiadores. L’editorial Eumo busca dones per al seu consell assessor: “Augmentar la presència de dones en les col·leccions d’assaig, tant a nivell d’autores com d’assessores expertes, és un objectiu prioritari -explica la responsable d’Eumo, Montse Ayats-. Però en segons quines àrees no és fàcil, perquè en la docència i la recerca de les universitats no hi tenen la presència que correspondria”. Dels 280 docents de la Facultat de Geografia i Història de la UB, el 39% (110 de 280) són dones, i entre els catedràtics les dones representen un 33% (12 de 36). A la UPF hi ha un 45% (18 de 40) de professores d’història i una sola catedràtica per sis catedràtics. A la UAB hi ha 156 professors d’història, dels quals 45 són dones; dels 18 catedràtics, només dues són dones.

El panorama no és del tot pessimista. Des de fa anys hi ha moltes dones i alguns homes que fan recerca i publiquen temes que donen més visibilitat a les veus femenines. Però queda molt camí per recórrer, perquè no es tracta d’acolorir-ho tot incorporant rostres de dones, sinó de canviar discursos. No és el mateix un relat que té en compte les dones que un que les obvia.

“Quan nosaltres vam entrar a la universitat els codis eren molt masculins, però amb els nous corrents historiogràfics es va introduir el gènere com a categoria històrica. Des de fa uns deu anys ja no es tracta només de fer la història de les dones, sinó de rectificar el discurs”, reflexiona Mercè Renom, doctora en història i amb una llarga trajectòria en recerca. Si la història s’explica des d’un punt de vista institucional, les dones són pràcticament inexistents, perquè a Espanya no van començar a tenir càrrecs polítics (i eren clara minoria) fins a la Segona República, i amb la democràcia s’hi van incorporar en comptagotes. “En canvi, si posem el focus en altres branques de la història sí que hi són, i si no les trobem hem de reflexionar sobre per què els barraven el pas”, afegeix Renom.

La guerra no és l’únic important

Coral Cuadrada, historiadora i investigadora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) des de fa més de trenta anys, defensa que s’ha fet i s’està fent molt per canviar les coses i que la història, depenent de quina sigui la mirada, pot fer un gir de 180 graus. Es pot reivindicar l’amor, la sexualitat, la família, la quotidianitat... “Prioritzar les guerres en el relat històric és tenir una visió masculina. Hi ha companys i companyes que donen més importància a altres coses i s’ho miren amb punts de vista molt diferents -explica Cuadrada-. Es pot parlar de producció, de reproducció, de l’atenció als altres, de la sostenibilitat”.Cuadrada cita com a exemple la recerca que es va fer a la URV i que va sortir publicada en forma de llibre, Oikonomía: cuidados, reproducción, producción, que analitza l’economia practicada per dones des de l’antic Egipte fins a l’època victoriana. És una manera diferent d’entendre el valor històric del treball de les dones.

Cuadrada, especialitzada en història medieval, tampoc creu que s’hagi de presentar la dona com una víctima que ho ha de superar tot. “Les dones han sabut trobar, en tots els moments històrics, els seus propis camins de llibertat, que no han de ser necessàriament els que han escollit els homes; és el cas, per exemple, de les beguines”. Les beguines són un moviment que va sorgir a l’Edat Mitjana als Països Baixos -una de les seves últimes representants va morir el 2013-; eren comunitats de dones que anaven per lliure, es guanyaven la vida i feien tasques caritatives. Sense tenir en compte les dones, la història es pot entendre d’una manera molt diferent. “La industrialització de Catalunya, per exemple, si no hi introdueixes la perspectiva de gènere, no la pots entendre; no pots entendre el mercat de treball, ni les desigualtats, ni el procés de modernització”, explica la professora de la UB Cristina Borderías.

El relat històric pot canviar depenent de les fonts. “Quan Antoni Batista va començar a escriure Clandestins, era molt conscient que hi volia introduir les dones que van viure en la clandestinitat, però ha tingut unes dificultats enormes per trobar fonts i documents”, explica l’editora d’Angle, Rosa Rey. En moltes històries del moviment obrer les dones són molt poc visibles malgrat que han protagonitzat moltes mobilitzacions. Dolors Marín, a Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets socials (Angle Editorial), recorda que en les protestes de principis del segle XX les dones barcelonines ocupaven els carrers amb el crit “Visca la llibertat de consciència!” Poc després de la Primera Guerra Mundial, les dones catalanes van evitar desnonaments i van assaltar institucions. “El moviment obrer és una de les àrees més impermeables perquè les mobilitzacions femenines eren més transversals i espontànies, no eren estructures rígides ni estaven vinculades a una organització concreta i les dades són més volàtils. Però es pot buscar a les fonts judicials, orals...”, assegura Borderías.

La historiadora Cèlia Canyelles sempre ha intentat compaginar la recerca amb les classes a l’institut. “Hi ha fonts, però tot depèn de què busques o com ho busques -explica Canyelles-. Moltes vegades es diu que no hi ha història de les dones perquè no escrivien, però sempre pots trobar el relat d’una mestra o una poeta que escrivia al diari del seu poble. Òbviament, si ho busques a La Veu de Catalunya en trobaràs poques”.

La historiadora Queralt Solé fa temps que treballa en la història de les dones afusellades. “En el meu àmbit, que és la repressió i la violència durant la Guerra Civil i el franquisme, es notava que estava escrit per homes perquè ni tan sols es diferenciaven els casos dels uns i dels altres, ni s’aprofundia en el fet que hi havia una violència específica contra les dones”.

Canviar el relat als museus

Les dones no són gaire visibles, en alguns museus, sobretot en els relacionats amb la història. Fa un parell d’anys, al Museu Marítim de Barcelona es va crear un pla i un comitè d’igualtat de gènere. “Fins aleshores no m’havia plantejat gaires coses sobre la igualtat de gènere, però allò em va obrir els ulls. Vaig adonar-me que moltes coses s’invisibilitzaven -explica Mireia Mayolas, responsable d’educació, activitats i exposicions del Museu Marítim-. Em va semblar que no ens havíem de limitar a explicar la història d’una dona pirata, sinó que havíem de canviar una narrativa que està molt enfocada al passat, mira poc el present i és molt patriarcal”. Amb Catalina Gayà, el Museu Marítim va iniciar el projecte Dona’m la mar, que vol explicar quin rol tenen i han tingut les dones al mar i com ho expliquen elles. “Ens vam adonar, per exemple, que pràcticament no teníem fotografies de dones, a l’arxiu”, diu Mayolas. Hi ha altres iniciatives que també ajuden a canviar el relat, com les exposicions del Monestir de Pedralbes. L’última, Vida? O teatre? Charlotte Salomon (Berlín 1917 - Auschwitz 1943), que mostra 237 guaixos de l’obra de l’artista alemanya d’origen jueu.

“En el relat historiogràfic es nota molt que arrosseguem una tradició. S’ha de cercar, repensar i capgirar tot, però això és molt menys còmode que tirar del relat de sempre”, opina Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL). Segons l’historiador, la mirada masculina també es nota en com es retraten les dones: “Quan parlem de dones sempre s’acaba parlant en algun moment de la seva vida privada. El primer que ens ve al cap quan parlem de Cleopatra és que era una seductora, però ningú pensa en Juli Cèsar anant-se’n al llit amb joves soldats”.

Maternitat i món acadèmic

Hi ha moltes dones que estudien història amb expedients brillants, però són una minoria les que acaben entrant en el món acadèmic. “Tenen dificultats per fer el pas a la professionalització, moltes vegades perquè per a l’acadèmia tenen idees tan peregrines com decidir ser mares... -diu Claret amb ironia-. L’exigència és molt més alta, per a elles”. La maternitat, en alguns casos, les allunya de l’acadèmia. “És un moment clau perquè se’t reclama molt a nivell de docència, d’investigació i de gestió”, diu Solé, que no va agafar la baixa per maternitat sinó que es va acollir a la llibertat horària per compartir la criança amb el seu company. “La precarietat de les dones joves que es dediquen a la recerca és innegable”, diu Lucilla Mallart, que va fer un doctorat a Anglaterra, treballa en la publicació d’una tesi sobre Josep Puig i Cadafalch, va ser mare fa dos anys i defensa la criança compartida. Ara ha aconseguit un contracte postdoctoral Juan de la Cierva que li dona una certa estabilitat. “En la majoria de congressos, a Catalunya, se sol relegar les veus més joves a espais més aviat secundaris -lamenta Mallart-. A Anglaterra es dona veu a tothom per igual, independentment del moment de la vida acadèmica en què es trobin”.

A la Rovira i Virgili les catedràtiques també són minoria. “No entenc el poder com l’entenen els homes -diu Cuadrada-. Per què hem de ser iguals que ells? Potser que baixin ells i, per exemple, hi hagi paritat a les escoles bressol i els nens sàpiguen que no només els rentarà el culet una dona”.