Pluja de musicals per reanimar el teatre

BarcelonaDesprés d’una temporada amb les pitjors xifres que es recorden, el sector teatral vol renéixer de les cendres a ritme de musical. La caiguda acumulada de públic i recaptació els dos últims cursos és de l’ordre del 40% -només matisada per les ajudes covid-, però la reentrée està marcada per l’estrena d’obres de gran format com Cantando bajo la lluvia, Fama i Billy Elliot, que pretenen tornar a xifres precovid. Els 1,5 milions d’espectadors de la temporada 2020-21 són la meitat dels que aspirava a tenir el teatre fa una dècada. Hi ha camí per ballar.

Una quinzena de títols de totes mides i estils -també un clàssic comme il faut com La filla del mar o un petit format original comBarcelona 24h - esperen caçar el gran públic, el més esporàdic. “Barcelona té una vida molt potent de teatre per a públic minoritari, teatre que es fa només per a la gent del sector, amb temporades curtes. Hi ha poca gent que vagi molt al teatre. Costa fer espectacles que superin un llindar d’espectadors”, explica Daniel Anglès, director del musical Golfus de Roma i del Teatre Condal. Això és el que aconsegueixen els musicals, que sempre surten al cim del rànquing d’espectacles més vistos: els últims anys han sigut La jaula de las locas (171.000 espectadors), Maremar, Cabaret, Dirty Dancing, Scaramouche... En els anys bons, el musical es pot endur fins al 25% del total de públic. Per això els productors confien que la competència faci “efecte crida”. Creuen que l’entreteniment en viu, i sobretot la sensació d’esdeveniment, serà més atractiu que mai després dels confinaments.

Aquesta conjunció de musicals a la cartellera barcelonina és cíclica, però la pandèmia també hi ha intervingut, perquè ha endarrerit algunes produccions. “Hi ha un cert overbooking ”, admet María José Balañá, que programa sales com el Tívoli i Coliseum. “La bona notícia és que el covid ens ha posat en pausa però no ens ha matat. Ara el nivell de tensió financera que tenen les empreses és molt alt”, afirma Jordi Sellas, de Nostromo Live, productora de Cantando bajo la lluvia.

Madrid, a anys llum

Aquests dies també s’ha reprès la temporada musical a Madrid, on lluiran títols com El rey León (5 milions d’espectadors), Tina, Full Monty, Ghost, Golfus de Roma, Grease, A chorus line, El guardaespaldas... alguns dels quals acabaran passant per Barcelona. El creixement del musical és una tendència mundial: el 2019 l’augment de taquilla i públic a Broadway anava al ritme del 10%. Una de les claus és el turisme (el 80% del públic d’El rey León de Madrid hi va de fora). Una altra, justament, la diversitat. Com més títols, més opcions. Barcelona va a remolc d’aquesta tendència global. “Per a nosaltres -diu Marcos Cámara, productor executiu de SOM Produce (Billy Elliot)-, és un any normal. En altres ciutats competim amb vuit musicals i és molt bo per al mercat que vinguin grans produccions”.

“Hi ha un mercat a Madrid a escala estatal gegantí”, afirma Sellas. “Quan Madrid obre, el sector ho nota. Fan produccions molt grans i té repercussió quant al públic. Si ells tanquen, sembla que tanqui tot el teatre”, admet María José Balañá. Daniel Anglès, que hi dirigeix el Golfus, afirma: “Fa molta enveja com està Madrid de viva, alegre i ambiciosa. Barcelona la veig trista. Fa 15 anys els musicals viatjaven d’aquí a allà. I no té a veure amb la pandèmia, ha anat passant”.

El castellà ocupa les sales grans

El fet és que, amb les excepcions de Focus o Nostromo Live, les grans productores com SOM, Planeta Fama i Stage tenen seu a Madrid i l’estrena es reserva per a la capital. El més normal és que la producció no es canviï i, per tant, que arribi en castellà i domini en les superproduccions. També hi ha algunes apostes catalanes, com les tres últimes creades per Àngel Llàcer i Manu Guix, que s’estrenen a Barcelona en castellà pensant en el públic estatal. “Una gran inversió com la nostra necessites dos anys per amortitzar-la. És inviable pensar en una producció només per a Barcelona, s’ha de pensar en Madrid i en fer gira”, assegura Sellas. Per part de Focus, però, defensen que “prioritzen el català” i el Golfus de Roma, que ara s’ha estrenat a Madrid per atzars de la pandèmia, el faran en català a Barcelona.

Lluny queden espectacles com Mar i cel, que el 2004-05 podia assolir 234.000 espectadors i deu anys després en sumaven 300.000 més en dues temporades. Però el musical català continua renovant-se: ara mateix la companyia que lidera Anna Rosa Cisquella té entre mans l’infantil Bye bye monstre, La Brutal reposarà El màgic d’Oz, tornarà un Guimerà amb La filla del mar i Minoria Absoluta prepara un musical amb Els Amics de les Arts. Els mateixos Llàcer i Guix acumulen 250.000 espectadors amb l’infal·lible El Petit Príncep, que farà la vuitena temporada per Nadal. De fet, mirant les xifres anuals d’Adetca, el global del teatre es manté al llarg dels anys amb un 45% de públic en català i un 30% en castellà (la resta són altres llengües).

La crisi, que es va acarnissar amb el teatre el 2012-2013, es va endur part de les subvencions que havien engreixat el sector. Les grans produccions de teatre es van quedar només amb ajuts reintegrables (a efectes pràctics, crèdits retornables) i sense subvencions específiques de suport a la llengua. “Qui diu que fer-lo en una altra llengua és fàcil no ha produït musicals. Són volums molt grans d’inversió. Tenim 85 persones treballant-hi”, exposa Sellas, que ho compara a una producció de cinema i no de teatre dramàtic, que en el 90% dels casos reben subvencions. “Ens faria moltíssima il·lusió [fer els espectacles en català] i crec que, en la mesura que millorin els pressupostos de política lingüística, s’hauria de donar suport als musicals en català, igual que passa amb el cinema”. Hi està d’acord, en part, Cisquella: “És frustrant que passi això. S’hi barreja l’economia i la falta d’esforç, perquè es pot traduir. Però hi hauria d’haver ajudes especials per al format de gran espectacle musical, perquè cada any hi hagués un gran musical en català”.

Buscant una aposta segura

Amb una inversió que pot arribar als 2,5 milions d’euros de Cantando bajo la lluvia o els 3,5 de Grease, els productors solen optar per títols coneguts i càstings amb ganxo, com el cas de Carlos Latre a Golfus de Roma de Sondheim o David Bustamante a Ghost. Per a Fama, es van fer proves a mil artistes. Per a Billy Elliot, s’ha creat una escola per formar nens durant dos anys i mig (n’apareixen 60 en escena).

Tothom espera que es recuperi el 100% d’aforament. “El més difícil ja ha passat, esperem. Fem una aposta per tornar a la normalitat. La gent en té ganes”, augura María José Balañá, que ja està fent sold out al Tívoli amb Cantando bajo la lluvia, amb uns 6.500 espectadors setmanals. “Un espectacle d’èxit genera més espectadors. Un espectacle gran no en perjudica un altre. El que perjudica és un espectacle dolent, perquè frustra l’expectativa del públic i no hi tornarà aviat”, apunta Anglès. “El públic popular és el que està creixent, però les butxaques no sabem com estaran. Tant de bo l’oferta no superi la demanda”, conclou la productora Anna Rosa Cisquella.