La pluja apaga el ventilador rumber

BarcelonaPoc abans que els Jocs Olímpics de l'any 1992 anunciessin el ressorgiment de la rumba catalana, l'escriptor Francisco Casavella va escriure que "és difícil que una música que ha estat oblidada durant anys, marginada per tòpics estúpids i esnobismes encara més estúpids, reculli en un instant els fruits desitjats". Contràriament al que creia el meravellós novel·lista barceloní, la rumba només va necessitar uns minuts de glòria per fer la volta al món. Tot gràcies a la històrica actuació de Peret, Los Manolos i Los Amaya en la cerimònia de clausura del Jocs Olímpics. El món va descobrir una música d'aquí, cançons hedonistes que uneixen comunitats, expliquen històries i canten a l'amor. "Si el flamenc és el blues, la rumba és el soul", diu el periodista Miqui Otero. El nostre soul.

Aquest dimarts, el Grec recordava aquell estiu amb un espectacle, 'Rumberos, pugin a l'escenari!', de reivindicació i record de les seves figures històriques. Introduït amb una prescindible escena teatral de reminiscències olímpiques (salvada parcialment per l'excel·lent Laura Aubert), la mitologia rumbera va enlluernar una nit plena de núvols premonitoris. Amb Sicus Carbonell i els Sabor de Gràcia fent de mestre de cerimònies i banda, la música va començar amb un primer 'medley' d'èxits de Peret: 'El mig amic' (dedicada al seu pare), 'Canta y sé feliz', 'Borriquito" i 'Una lágrima'. Tot seguit s'iniciaria el degoteig de noms coneguts –Peret Reyes, Manel Joseph (Orquestra Plateria)– versionant llegendes com Ramonet ('Mucha marcha') i Gato Pérez, de qui sonaria la icònica 'Gitanitos y morenos', cançó en què l'argentí posaria per escrit la gran renovació de l'estil que lideraria als anys 80 ("Ahora vengo yo a cantar distinto, con mi estilo especial de palabras y ritmo"). Cap homenatge més merescut que al Gato, segons diuen, màxim responsable que la rumba tingués protagonisme durant les olimpíades gràcies, sobretot, a les seves connexions amb la 'gauche divine'. D'aquí a Pasqual Maragall, fan militant de Pérez, mort dos anys abans dels Jocs, només hi havia una passa.

Un dels més estrets col·laboradors de Gato, Yumitus del Pichón, membre d'Estrelles de Gràcia, va voltejar la nit i es va apropar a la nova generació de rumbers. Encara que l'organització de l'espectacle havia anunciat noms de molta solera (Rumba Tres, Los Amaya) sorprenia l'absència al cartell de bandes d'avui, sobretot La Màlaga i Arrels de Gràcia. Els segons es colarien en l'última actuació de la nit gràcies a la versió de 'La moto' interpretada per Yumitus. Era el moment d'acabar, molt abans del que estava programat, amb només una hora consumida i sense que haguéssim vist als artistes més coneguts. Un diluvi universal va decidir que calia tornar a casa xops quan el recital apuntava a festa per recordar. Els núvols havien deixat de ser premonitoris.

La rumba catalana mai ha sigut, per definició, un gènere guanyador. Com va dir David Byrne (Talking Heads), és una espècie d'esglaó perdut entre moltes coses: indefinició i incomprensió que sempre ha acompanyat una música que, encara avui, arrossega clixés incomprensibles. Són dies per recordar que és un tresor que ens pertany, són dies per no oblidar que es troba al calaix de la història, convertida en un reducte folklòric per a pràcticament tothom. L'estiu de l'any 1992 va ser el del seu ressorgiment, però el boom no duraria gaire, s'apagaria tan ràpidament com havia detonat. Ho van demanar a crits els Gertrudis en la seva actuació: "Que el ventilador no s'apagui mai". Seria una pena.