'Platée' o la justícia operística es fa al Liceu

Platée

Gran Teatre del Liceu, 3 febrer 2021

Gairebé 276 anys després de la seva estrena, Platée s’ha presentat al Liceu. Però no tan sols això: per primer cop arriba al teatre de la Rambla una òpera francesa anterior al segle XIX. De fet, ni les òperes de Lully, Charpentier, Campra, Marais (la temporada passada s’havia programat Alcione) o Rameau són conegudes a Barcelona. Certament, moltes d’aquestes tragédie o comédie lyriques demanen espais molt més petits, més íntims que no pas el Liceu. Però el greuge hi era, i una capital operística com la catalana demanava que aquestes obres mestres del barroc fossin conegudes entre nosaltres, a l’espera que títols de la generació posterior a Rameau (la de Boiëldieu, Grétry o Auber) tinguin també la seva oportunitat a casa nostra.

Val a dir, però, que una versió en concert no hi ajuda: aquest tipus d’òperes no es basen en desplegaments pirotècnics en les àries (com el barroc italià), sinó en les seccions ballades i en els recitatius. Especialment una òpera com Platée, amb ressonàncies còmiques. En aquest sentit, no sé si hauria estat més encertat portar, per exemple, l’excel·lent i hilarant versió de Laurent Pelly. És clar que el Liceu ha tingut l’encert de dur un cop més a Barcelona un director com William Christie, un dels grans ambaixadors de l’òpera barroca francesa. Davant dels membres del seu conjunt habitual, Les Arts Florissants, el director d’origen nord-americà va desplegar un enginy volàtil al servei de la fresca i escumejant partitura de Rameau.

Vocalment, no s’hi val en aquest cas parlar d’individualitats. L’equip vocal, ben conjuntat i amb coneixement de causa, va saber respondre a la puresa sonora que Christie sempre demana i a les exigències d’una partitura llarga, difícil i que exigeix molt. Però no seria just deixar d’esmentar la rauxa de Jeanine de Bique (La Folie), la maratoniana prestació de Marcel Beekman (Platée) o la gràcia d’Edwin Crossley-Mercer (Júpiter) que, juntament amb les companyes i companys de repartiment, van oferir una de les millors versions que avui dia poden escoltar-se d’aquesta extraordinària òpera del no menys extraordinari Jean-Philippe Rameau. Per fi al Liceu hi ha hagut justícia. Justícia poètica i, sobretot, operística.