Pixels

Pixels és una revenja nerd en tots els sentits. D’una banda, tota la pel·lícula es fonamenta en la idea que els nerds (els setciències, els addictes als videojocs, els que creuen que moriran verges...) un dia dominaran el món. O, com a mínim, el salvaran. Una fantasia utòpica en la qual deu haver somiat més d’un cop a la vida qualsevol persona que es consideri a si mateixa nerd. De l’altra, el film també fa realitat molts What if... que segur que formen part del subconscient col·lectiu dels usuaris de videojocs: “¿T’imagines que aquest joc es fes realitat? ¿I si es fes pel·lícula?” Més o menys, per aquí va la cosa. Sota l’aparença d’una comèdia familiar d’acció, Pixels és un seguit de picades d’ullet als espectadors amb competència lectora que poden descodificar les mil i una referències als gamers i al seu imaginari: des del curt de Patrick Jean, que adapta, passant per la influència de Jocs de guerra, Starfighter o el documental The king of Kong, fins a tots els personatges de jocs arcade, que ressusciten com a invasors de l’espai en la pel·lícula. |