Pixar, des de l’infinit al CaixaForum

BarcelonaBuscaven un personatge que fes por però que alhora fos tendre. Necessitaven l’element essencial, la fórmula infal·lible, la pedra filosofal a partir de la qual enlairar un prodigi. “Ser pelut fa que facis por i siguis tendre alhora”, va sentenciar ahir a Barcelona Maren A. Jones, directora del programa d’exposicions de Pixar. És a dir, on hi ha pèl hi ha tendresa. El personatge pelut era Sullivan, el temible i adorable protagonista de Monstres S.A. (2001). Conèixer el procés de creació de pel·lícules com aquesta és un dels reclams de Pixar. 25 anys d’animació, la mostra que arriba avui al CaixaForum de Barcelona, on es podrà visitar fins al 3 de maig.

L’exposició exhibeix més de 400 peces, inclosos vídeos i instal·lacions, que expliquen la importància dels estudis Pixar en l’evolució de l’animació cinematogràfica i, sobretot, els vincles entre art i tecnologia. “L’art posa a prova la tecnologia i la tecnologia inspira l’art” és la cita que dóna la benvinguda a la mostra. El seu autor és John Lasseter, director creatiu de Pixar a més de director de Toy story (1995), la pel·lícula que va confirmar la potencialitat de l’animació digital. Les paraules de Lasseter resumeixen el discurs de l’exposició comissariada per Elyse Klaidman, directora de Pixar University i de l’arxiu de l’estudi.

Descobrir com va començar tot

“Ens interessa que el públic vegi quina creació artística hi ha darrere de cadascun dels personatges, del món on es mouen i de la història que protagonitzen”, precisa la directora general adjunta de l’Obra Social La Caixa, Elisa Durán. Dit i fet, justament això és el que hi ha. L’exposició està organitzada en espais dedicats a les dotze primeres pel·lícules de Pixar, títols tan populars com Toy story, Cars, Els increïbles, Buscant en Nemo, Wall-e i Up, entre d’altres. “Es tracta de veure el procés sabent com acaba. És a dir, es descobreix com va començar tot”, diu Jones. Per exemple, es pot descobrir la diferència entre el primer esbós d’alguns personatges i el resultat final. En alguns casos, la distància entre el principi i el final és gairebé abismal.

Com recorda Jones, “tot comença amb llapis i paper”, però en el camí hi ha tot d’intervencions artístiques i tecnològiques. Això es pot advertir clarament en les figures de resina d’uretà foses que s’escampen per l’espai expositiu, elements no digitals fonamentals en el posterior desenvolupament dels personatges. També hi ha dibuixos, pintures i maquetes, necessàries fins i tot quan, a partir d’Els increïbles, Pixar va començar a treballar exclusivament amb storyboards digitals.

La màgia del zoòtrop

“Volem compartir les obres d’art que inspiren les nostres pel·lícules”, assegura Jones. Per tant, l’exposició no és una acumulació de productes de marxandatge, sinó un relat que vol reivindicar la feina dels artistes involucrats en la creació de cada pel·lícula. Com escriu Lasseter, “els ordinadors no creen l’animació per ordinador de la mateixa manera que el llapis no crea l’animació a llapis, perquè qui crea l’animació és l’artista”. En aquest sentit, Pixar ha volgut homenatjar aquests artistes amb dues instal·lacions creades per a l’exposició. Una és l’ Artscape, “una experiència audiovisual” basada en tècniques pictòriques tradicionals combinades amb una tecnologia digital que simula un moviment tridimensional. L’altra instal·lació és el zoòtrop de Toy story, que recupera els principis bàsics del zoòtrop, un antecedent del cinema que consistia a fer girar ràpidament una seqüència d’imatges fixes dins d’un cilindre. El que aporta el de Toy story és la tercera dimensió, perquè els personatges no són imatges sinó figures tridimensionals que materialitzen el somni de Buzz Lightyear d’anar fins a l’infinit i més enllà. A més, amb aquest zoòtrop Pixar fa un homenatge a l’animació japonesa, perquè està inspirat en el d’ El meu veí Totoro que s’exhibeix al Museu Dhibli de Mikata.

La idea de muntar una exposició sobre Pixar no va ser de l’estudi d’animació sinó del MoMA, el Museu d’Art Modern de Nova York. Va ser el 2005 i la mostra es titulava Pixar. 20 anys d’animació. Des d’aleshores, l’exposició ha anat creixent i s’ha pogut veure en una vintena de ciutats arreu del món. L’any passat va ser una de les mostres més visitades del CaixaForum de Madrid. “Hi van passar 150.000 persones, un terç de les quals no havien visitat el CaixaForum”, explica Elisa Durán, que espera que Barcelona també atregui tant el públic adult com l’infantil. De fet, ja és el que passa amb les pel·lícules de Pixar, perquè són films que un adult pot anar a veure sense haver d’acompanyar les criatures.

L’OBC dialoga amb les pel·lícules de Pixar a L’Auditori

Pixar en concert és el títol d’un nou repte cinematogràfic de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que divendres (20.30 h), dissabte (19 h) i diumenge (11 h) interpretarà a L’Auditori fragments de les bandes sonores de pel·lícules com ara Toy story, Buscant en Nemo, Ratatouille, Wall-e, Cars, Up, Els increïbles, Brave i Monstres S.A. Tal com va passar fa unes setmanes amb El senyor dels anells, l’OBC dialogarà amb la projecció d’imatges dels films.

El programa de l’OBC, que tindrà Jordi Bernàcer com a director, parteix del material compost sobretot per Michael Giacchino i Randy Newman, autors de bona part de les bandes sonores de Pixar, tot i que també n’hi ha de Thomas Newman i Patrick Doyle. Com tot en la factoria d’animació nord-americana, la música també ha aplegat premis, i el mateix Randy Newman ha guanyat dos Oscars a la millor cançó: un per If I didn’t have you, de la pel·lícula Monstres S.A., i l’altre per We belong together, de Toy story 3. A més, Michael Giacchino en va guanyar un a la millor banda sonora pel seu treball a Up.