Piotr Beczala i Carlos Álvarez rescaten 'Un ballo in maschera'

Barcelona'Un ballo in maschera'

GRAN TEATRE DEL LICEU, 7 D’OCTUBRE

L’últim cop que Un ballo in maschera va pujar a l’escenari del Liceu, el sarau que es va generar a la sala a causa del muntatge de Calixto Bieito va ser d’aquells que fan època. Ara, el sidral era previsible que es produís si en aquesta funció inaugural d’una temporada ja començada hagués aparegut algun ministre o representant del govern que envia piolins armats contra pacífics ciutadans exercint els seus drets. Si haguessin vingut, hauria estat encara més oportú recuperar el muntatge de Bieito, d’entrada perquè han caigut de manera estrepitosa les màscares del règim de la Transició, època en què el director situava l’òpera de Verdi, i en segon lloc perquè la seva vitalitat teatral evidenciava encara més la inanitat de la proposta de Vincent Boussard.

Per sort, les veus van venir al rescat: de fet, dos cantants en plenitud, Piotr Beczala i Carlos Álvarez. Amb un timbre daurat i un fraseig d’una noblesa irrenunciable, el tenor polonès va ser un admirable Riccardo que va anar creixent en intensitat a partir del duo amb Amelia fins a culminar en un acte tercer sensacional, ja fos un “Ma se m’è forza perderti ” d’un lirisme abassegador o una mort d’extrema dolcesa. Al mateix nivell d’excel·lència va estar el Renato d’Alvárez, brodant les dues àries, amb el tremp verdià necessari i, alhora, palesant el dolor de l’amic traït.

Keri Alkema va ser una Amelia de mitjans no pas menystenibles, no sempre ben controlats, i amb una línia de cant un punt impersonal. Elena Sancho Pereg va ser un Oscar de neta agilitat, Dolora Zajick, cantant admirada en tantes ocasions, va ser una Ulrica de recursos tristament minvats, i Roman Ialcic i Antonio Di Matteo van ser uns conspiradors sense relleu. El director d’orquestra Renato Palumbo va adoptar temps àgils, a vegades apressats, amb una tendència excessiva a fer sonar massa fort l’orquestra, mentre que el cor no sempre va estar ben quadrat o, en la darrera escena, ben afinat.

Posats a llogar una producció, ¿no n’hi havia al mercat alguna amb més entitat dramàtica i que no es notés que provenia de teatres més petits (Tolosa de Llenguadoc i Nuremberg) que el Liceu? Només en un intent de fer passar bou per bèstia grossa es pot fer creure que la pobresa extrema del decorat de Vincent Lemaire, que les llums de Guido Levi no dissimulen, en realitat és una aposta per una austeritat visual carregada de sentit. El vestuari de Christian Lacroix, llampant en el sentit menys bo del terme en els models segle XVIII del ball de màscares, no pot fer res per donar una mica de vida a una caixa grisa i gairebé sempre buida (la gran làmpara de la darrera escena és l’únic element cridaner), i molt menys pot fer la direcció apàtica de Boussard. Un grapat de detalls inconnexos que no duen enlloc -un Oscar dona, les llàgrimes de sang del gran rostre projectat sobre el decorat, els nens en pijama, l’obsessió de Riccardo per un vaixell de paper i una butaca situades fora del cubicle escènic- o que cauen en el ridícul més estrepitós -el ninot penjat a “ l’orrido campo ” - no conformen pas una dramatúrgia.