La pintura resilient d’Artemisia Gentileschi

BarcelonaDesprés de ser violada als 15 anys per Agostino Tassi, el seu professor de dibuix, Artemisia Gentileschi va haver de suportar un judici duríssim, ja que va ser torturada durant els interrogatoris. A més, Tassi va ser condemnat al desterrament, però la pena no es va executar. Així i tot, l’artista, seguidora de Caravaggio i avui la pintora més coneguda del segle XVII, va lluitar perquè els estralls de la violació no l’enfosessin: va marxar a Florència i va obrir un taller en aquesta ciutat. Aquest moment de la seva trajectòria va durar vuit anys i està considerat un dels millors de la seva vida artística. La National Gallery de Londres va comprar al juliol, per 4 milions d’euros, una de les obres que va pintar aleshores, Autoretrat com santa Caterina d’Alexandria.

La pintura va ser redescoberta l’any passat. El museu la va comprar a uns marxants que l’havien adquirit al desembre en una subhasta feta a la casa parisenca Christophe Joron-Derem. L’havien adquirit per 1,85 milions d’euros, el rècord de l’obra de l’artista. “És força inusual representar-se a un mateix com un sant. El més comú és que ho faci entre un gran nombre de figures. Artemisia va fer servir molt la seva pròpia imatge per promocionar-se com a pintora independent a Florència. Va ser la primera dona a entrar a l’Acadèmia del Dibuix de la ciutat, on abans havia estudiat Miquel Àngel”, afirma Letizia Treves, conservadora de pintura italiana, espanyola i francesa de la National Gallery.

Artemisia Gentileschi, que va treballar per a aristòcrates com el gran duc de Toscana i el rei Felip IV, apareix a Autoretrat com santa Caterina d’Alexandria com una dona “forta” i “molt tranquil·la”, segons Letizia Treves. “Ha sobreviscut a l’instrument de la seva tortura”, subratlla la conservadora. Així i tot, no es pot afirmar que sigui una pintura absolutament autobiogràfica. “És difícil afirmar-ho, no sabem qui la va encarregar, però en fem una lectura biogràfica perquè va fer servir el seu propi rostre”.

Durant dècades, la violació ha fet ombra als valors de la seva obra. “La violació va canviar-li la vida personalment i professionalment, ja que va deixar de treballar amb el seu pare [Orazio Gentileschi] a Roma, i és cert que ha eclipsat els judicis sobre la seva pintura. Tothom s’ha interessat per la història de la violació. També hi hagut més interès històric des del punt de vista feminista -i no purament historicoartístic-, perquè és una dona i no hi ha gaires dones artistes bones al segle XVII. Ella estava en una minoria. Tot i així, també es fan moltes exposicions de la seva obra i s’està arribant a un equilibri”, explica Treves.

La confecció del catàleg de l’obra d’Artemisia Gentisleschi no va ser fàcil, perquè obres seves van ser atribuïdes a altres pintors. Ara els interrogants són uns altres: “Els trobem en l’obra primerenca, concretament la seva primera pintura signada i datada, Susanna i els vells, conservada a Pommersfelden (Alemanya). Està firmada Artemisia Lomi, però hi ha molt debat sobre si el seu pare en va pintar una part i la va ajudar en la primera obra amb què ella feia propaganda del seu nom”, explica Treves. Treves considera que l’artista va ser com “un camaleó”, i això suposa un altre repte: “El seu estil canvia molt i la qualitat de les seves obres també. Va fer grans obres i unes altres que no són gaire bones, sobretot les tardanes, quan és a Nàpols i té un taller gran. En aquest moment fer atribucions és difícil. Té un corpus d’obra gran, va ser una pintora força prolífica, sobretot a l’última etapa de la seva carrera”.

Una de les raons per les quals treballava tant era la necessitat de diners. De fet, l’any 1620, assetjada pels creditors, va marxar de Florència i va tornar a Roma. Després del judici s’havia casat amb un pintor poc conegut, Pierantonio di Vincenzo Stiattesi, amb qui va tenir quatre fills, i l’any 1630 es van establir a Nàpols. “En algunes de les cartes que es conserven es pot veure clarament que en alguns moments necessitava diners desesperadament, així que pintava de pressa, per guanyar més”, explica l’experta. A més, la intervenció dels pintors del taller en les obres complica les atribucions. “Han sortit al mercat obres atribuïdes a Artemisia, perquè ara és un nom important, i moltes no ho són. Això a vegades ha fet que es tingui una visió confusa del seu estil”.

Letizia Treves està exultant amb aquesta adquisició, que va ser rebuda amb entusiasme pel públic londinenc: “Transforma no només la col·lecció de pintura italiana del segle XVII, sinó el conjunt de la galeria. Fa molt temps que volia una pintura d’Artemisia. Tenim una col·lecció de pintura barroca italiana meravellosa; i tenim tres Caravaggio, però molt poques obres dels seus seguidors, als quals vaig dedicar una exposició fa tres anys”, explica la conservadora. “És un somni tenir obres d’Orazio i d’Artemisia -subratlla-. I, a més, aquesta obra és un autoretrat d’una artista dona. És un compra molt important. Podem explicar una història dins la nostra col·lecció de moltes maneres diferents”. La importància de l’obra ha fet que, de manera excepcional, el procés de restauració es pugui seguir setmanalment a través de vídeos penjats al canal de Youtube de la institució.

Una artista refinadament sagnant

Després de la Santa Caterina que ha comprat la National Gallery, Artemisia en va pintar una altra que no és un autoretrat i que es conserva als Uffizi. Per a Letizia Treves, a més de l’obra que han adquirit, n’hi ha dues més especialment representatives de l’artista. La primera és la sagnant Judit i Holofernes, que té dues versions: una pertany als Uffizi i l’altra al museu de Capodimonte (a la imatge): “És l’obra en què tothom pensa quan es parla d’Artemisia Gentileschi. S’ha vist com una revenja visual de l’artista contra el seu violador. És una obra molt violenta. Que una dona del segle XVII fes una pintura tan violenta d’un tema de l’Antic Testament és excepcional”.

L’altra pintura forma part de la col·lecció reial del Regne Unit i representa un contrapunt pel que fa a la temàtica: “Al final de la seva vida, Orazio Gentileschi va fer una estada breu a Londres per treballar com a pintor de cort de Carles I. Artemisia va anar ajudar-lo i es va fer un autoretrat al·legòric titulat La pintura ”. L’autoretrat també va ser un encàrrec del monarca. “Artemisa era una dona força intel·lectual i culta, i també és important mostrar l’altra cara de la seva sensibilitat artística, al marge de la violència de Judit i Holofernes ”, conclou Letizia Treves.