BarcelonaEl pintor Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) està fascinat pel cinema des que era petit: s’evadia de la grisor del franquisme amb les rosses espaterrants i enlluernadores de les pel·lícules de Hollywood, les habitants del cinema Ateneu, que l'avi tenia a Mollet del Vallès, a tocar del domicili familiar. Així que el cinema li va quedar profundament gravat i, després de les seves etapes inicials dins l’informalisme, en l'estela d’Antoni Tàpies, i l’art conceptual, les imatges cinematogràfiques van apoderar-se de la seva pintura, com es pot veure en l’exposició que li dedica la Fundació Vila Casas a Can Framis, titulada Fora de camp (fins al 15 de maig). “El color és la llum i la llum és la matèria de la pintura i el cinema”, adverteix Isidre Manils.
El títol de la mostra fa referència al joc d’ocultació i revelació que hi ha en les seves obres, plenes de motius que semblen sortits de les pel·lícules d’Alfred Hitchcock i David Lynch com les cabelleres, el foc, els llavis femenins, les portes i els cortinatges. “El títol ens parla de tot el que queda ocult a la mirada, que intuïm i sabem que hi és però que no arribem a veure”, diu Natàlia Chocarro, l'adjunta a la direcció artística de la Fundació Vila Casas i la comissària de la mostra. “El món d’Isidre Manils és un món saturat de cinema”, subratlla el director artístic de la Fundació, Àlex Susanna. “Normalment són els cineastes que s’inspiren en la pintura, i aquí és l’artista qui es val del cinema i busca la tercera dimensió de la pintura”, explica Susanna. Rep els visitants l’obra més espectacular del recorregut: una pel·lícula de 91 metres feta amb tires de pàgines de revistes de moda, amb elements i colors exuberants i a la vegada enigmàtics. També es pot veure el visor on la va poder mirar domèsticament, concebut pel dissenyador industrial Josep Andrés i construït per l’escultor Antoni Marquès. “Sempre m’he sentit pintor, però quan estàs tantes hores al taller vas fent proves i passen coses”, diu Isidre Manils. “Has d’estar atent al que va passant, i el que va passar va ser una pel·lícula que no esperava fer. Vaig tenir la temptació d’ajuntar-les i com que no tinc facilitat per explicar imatges vaig unir-les per colors”, explica.
Mentre que els papers de la pel·lícula estan enganxats perquè tenen els mateixos colors, als treballs de la sèrie Acoblaments que hi ha continuació hi ha unes associacions d’imatges aparentment inconnexes però que sí que tenen en comú la patina blavosa de la pantalla de la televisió d’on Manils les va fotografiar. “En aquests treballs l’Isidre va reunir imatges que només responen a una lògica sensitiva”, diu Chocarro. Així que l’objectiu de l’artista és que l’espectador pensi què les uneix i que s’imagini una tercera imatge. “Quan hi ha massa obvietat, l’evito”, adverteix Manils.
“La pintura de l’Isidre és molt contemporània, parla del món de la imatge, que és el nostre món”, explica la comissària. L’artista comença a treballar amb una imatge que li crida l’atenció i la va treballant i desenvolupant. “No m’agrada treballar amb les imatges d’un altre autor, vull que l'apropiació sigui legítima i que les imatges m’interpel·lin”, explica Manils. De la tècnica de les pintures crida l’atenció que és una pintura plana, en la qual no es nota la pinzellada, com si els quadres fossin fotogrames d’una pel·lícula.
Isidre Manils és un recercador incansable, com es pot veure en tot un seguit de dibuixos sorprenents fets amb la tècnica del gravat coneguda com la manera negra i que Manils traspassa a la pintura: primer recobreix els papers amb el negre intens del carbó de Sibèria i després va revelant les figures dibuixant amb una goma d’esborrar. “Vaig a buscar la imatge i la trec. La meva fantasia és que dibuixo amb la llum”, explica. També ho són unes pintures 3D que va fer “per casualitat” posant els colors càlids en primer terme i deixant els freds en segon pla. El recorregut acaba amb una pintura monumental que dona títol a la mostra i tres vídeos del realitzador Pol Penas, que tanquen el cercle i converteixen la pintura de Manils en cinema.
El frenesí artístic de l'Empordà envaeix el museu Can Mario
L’Empordà és des de fa gairebé un segle i mig un pol d’atracció d’artistes i actualment n’hi podrien viure “uns 200 en un radi de 50 quilòmetres”, segons els càlculs del comissari Toni Álvarez amb motiu de la primera de dues exposicions, titulada Localismes universals. Artistes de l’Empordà (1) (fins al 8 de maig), amb què el museu Can Mario de la Fundació Vila Casas a Palafrugell vol valorar aquest teixit creatiu. “És indispensable fixar tota aquesta sèrie de noms al territori, és bàsic començar a fer que la gent els identifiqui amb l’Empordà, tenim molta feina per fer”, subratlla, perquè molts d’ells són “desconeguts” a Catalunya mentre que sí que troben reconeixement en altres indrets.
El fil conductor de la mostra és reflectir la “diversitat” d’aquest panorama artístic amb unes vuitanta obres de 28 artistes, com el desaparegut Jordi Sardà, a qui se li vol retre un homenatge pòstum. Mentre que l’obra de Sardà connecta amb la pintura de paisatge de l’Empordà, la sala següent està dedicada al pintor i galerista José Luís Pascual (Barcelona, 1947) per retre-li homenatge per la tasca de mecenatge que fa als artistes residents a l’Empordà a través de l’espai Km 7. Aquí es pot veure l’obra feta conjuntament per tots els artistes de l’exposició Km 7 Confinada, consistent en les obres que creuen que agraden més a Pascual. “José Luís Pascual és un gran dinamitzador cultural”, diu Álvarez. El recorregut acaba amb un tercer homenatge, en aquest cas a l’escultor Enric Pladevall i el seu projecte La Cripta de l’Olivar, un jardí d’escultures amb una cripta subterrània. L’artista és representat per l’escultura de fusta pintada Nimfa del negre mar. Aquesta peça està inspirada en un poema de Joan Vinyoli i té la particularitat que està feta alhora amb l’ús de la informàtica i artesanalment.