Ramon Subirats, el català que va pintar els indígenes llatinoamericans

L’artista Ramon Subirats (Barcelona, 1891 - Barranquilla, Colòmbia, 1942) es va exiliar a l’Argentina quan tenia vint anys: l’havien declarat pròfug per haver-se negat a fer el servei militar després de la derrota espanyola a la guerra del Rif. Ramon Subirats no volia servir Espanya, i encara menys jugar-se la vida. Com afirma el conservador d'art Jordi Vidal Sordé al llibre El periple artístic de Ramon Subirats, un català rodamon (editorial Portaveu), l'artista, que es va fer famós pels seus retrats a Llatinoamèrica, va estar a prop de poder fer realitat el seu anhelat retorn a Catalunya i rebre en persona el reconeixent que s’havia forjat a través de les ressenyes de les seves exposicions, però va morir d’un atac de cor a la ciutat colombiana de Barranquilla mentre preparava una exposició. Aquesta mostra era el tret de sortida d’una gira internacional per dur a terme diferents encàrrecs i havia de culminar als Estats Units, cosa que li hauria permès fer prou diners per poder tornar a casa. A Subirats el van acomiadar un grup reduït de catalans que estaven exiliats a Barranquilla i el cònsol de l’Argentina en aquella ciutat. El van enterrar en un nínxol tan humil que no tenia làpida. “Si agafes l’obra com a retratista el pots comparar tranquil·lament amb Ramon Casas, té una riquesa molt gran perquè recull intel·lectuals i artistes i polítics, però va més enllà”, afirma Vidal citant una conversa amb l’historiador de l’art Francesc Fontbona. 

Van posar per a Ramon Subirats polítics com Francesc Macià i Ventura Gassol, quan va coincidir amb ells a l’Argentina i els va rebre a casa seva, i el compositor Pau Casals. També les poetes Gabriela Mistral i Alfonsina Storni, el pianista Alfred Cortot i l’escriptor Humberto Salvador. Una altra particularitat d’aquests retrats és que Subirats els acompanyava d’una entrevista que publicava a la revista Ressorgiment. Però el que el fa excepcional és que va ser un pioner del retrat etnogràfic a Llatinoamèrica i va immortalitzar tipus racials com asteques, maputxes i quítxues en països com l’Argentina, Xile, Bolívia, el Perú, l'Equador, Colòmbia, el Paraguai i el Brasil.

Abans de publicar el llibre, Vidal va ser el comissari d’una petita exposició al Museu Etnològic i de Cultures del Món titulada Retrats de Ramon Subirats i Urbici Soler. Ara troba a faltar suport institucional perquè Subirats sigui més conegut a Catalunya, mentre que a l’Argentina li han dedicat onze exposicions pòstumes des de l’any 1946. Aquí està representat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi per un relleu escultòric i al Museu d’Història de Catalunya amb tres retrats de l’actriu Margarida Xirgu, el geògraf i pedagog Pau Vila i la cantant Conxita Badia adquirits per la Generalitat el 2017.

Un activista a favor dels indígenes

En paral·lel al valor artístic, els retrats etnogràfics de Ramon Subirats van tenir una càrrega social, ja que van contribuir a dignificar uns pobles que aleshores eren molt maltractats i els va dedicar algunes exposicions monogràfiques finançant-les amb els seus propis diners i sense fer cas de les crítiques ferotges que rebia. “En aquella època als indígenes els exposaven i la gent pagava per anar-los a veure”, diu Vidal. 

Es coneixen uns tres-cents dibuixos de tipus racials, entre els fets al carbó, a llapis i els pastels. Un dels trets distintius és que Subirats va posar molta atenció a l’hora de representar els atributs i la roba, cosa que permetia identificar-los. Aquests dibuixos són una part significativa del llegat de Subirats si es té en compte que s’han documentat cinc-cents retrats, molts dels quals són de grans figures de la música, la literatura, la política i la ciència, gairebé tots fets al carbó. També nombrosos paisatges a l’aquarel·la i a l’oli. 

Al llarg de la seva trajectòria, Ramon Subirats va rebre tota mena d’elogis, com el de “pintor d’ànimes” i el “Dostoievski del carbó”. També van dir d’ell que coneixia “el problema de la raça” i que li donava un “valor etern” a través de la bellesa. “Ha sigut capaç de dominar el més complex i sorprenent dels mons: l’esperit humà”, va dir d’ell un altre cronista. “En els seus admirables dibuixos que fan reviure races primitives en camí de desaparèixer ens dona un sentit d’universalitat que potser ens manca un xic encara als catalans de la metròpoli”, va advertir Carles Pi i Sunyer en una conferència celebrada al Casal de Cultura de Barcelona el desembre de 1937. “Catalanitat i universalitat: heus ací la lliçó que ens donen els catalans d’Amèrica”, va dir.