Pilar Aymerich guanya el Premio Nacional de fotografia

BarcelonaEl Premio Nacional de fotografia d'enguany, dotat amb 30.000 euros, és per a Pilar Aymerich (Barcelona, 1943). Tal com informa el ministeri de Cultura, el guardó reconeix la trajectòria d'Aymerich "a peu de carrer", al llarg de la qual ha tractat "qüestions punyents de la realitat social i política tardofranquista, i que encara avui són de rellevància". El jurat també valora que la seva obra sorgeix "d'una noció ètica en la qual la fragilitat és el punt de partida d'una narració fotogràfica". "Aquesta societat encara té coses a millorar, sobretot en aquests moments en què sembla que la dreta creix", ha afirmat Pilar Aymerich a Europa Press després de rebre el premi. "És un moment una mica perillós i cal estar molt alerta perquè els drets de totes les persones siguin respectats", ha afegit. També ha explicat amb humor que el jurat no l'ha trobat durant una hora perquè era al Museu Arqueològic dinant amb el director i havia apagat el mòbil, i que potser farà sevir els 30.000 euros del premi per comprar-se una càmera nova, fer millores a l'estudi i comprar un paper de més qualitat per a les ampliacions, que continua fent ella mateixa.

"És un premi molt merescut i ja feia uns quants anys que li tocava –diu la historiadora de la fotografia Laura Terré–. És un reconeixement a una professional que ha donat un caràcter molt diferent a la professió de reportera, amb un compromís molt seriós cap al que és la funció de la dona en la societat, i ha aconseguit crear tota una galeria de personatges compromesos amb l'esquerra i amb la cultura a Catalunya", subratlla. "Pilar Aymerich va incorporar a la seva pròpia pràctica els plantejaments i reflexions feministes, un fet realment insòlit en el panorama d'aquells anys a Espanya. Va desenvolupar la seva pròpia militància i la seva pròpia fotografia dins de les principals accions i demandes del moviment obrer, com les vagues, les concentracions i les manifestacions", explica el jurat. Precisament les seves imatges tenen el valor afegit de ser "una desconstrucció radical" del fotoperiodisme, perquè Aymerich es fonia en l'ambient i feia la fotografia després d'entendre la situació que volia retratar. Per això s'ha dit que entén la fotografia com una "pràctica relacional i intersubjectiva en la qual es treballa amb les persones".

De la seva feina, la mateixa Pilar Aymerich ha dit a l'ARA que mira amb "ulls de dona" i que en lloc de disparar per capturar les imatges, les pesca. "En fotografia jo no disparo, pesco. Sempre estava esperant el moment en què el peix picava". I d'acord amb el cineasta Jean-Luc Godard, creu que “l’enquadrament sempre és moral”. "No dic mai disparar perquè em sembla una cosa violenta, i no ho he sigut mai, de violenta. Robert Doisneau deia que pescava, i la meva actitud davant la fotografia també és aquesta, és molt important la reflexió. Per mi és molt important, i sobretot dir la veritat. Evidentment estàs interpretant una realitat que passa davant teu, i ensenyes la teva història sense trair-la", diu.

La formació de Pilar Aymerich va començar en el camp de l'art dramàtic. Aymerich va estudiar durant cinc anys a l'Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany. Va descobrir la fotografia durant una estada de dos anys que va fer a Londres, i la vocació li va venir a París, quan hi va fer una estada amb el seu oncle Xavier Tarragó, que havia sigut fotògraf al comissariat de propaganda de la Generalitat republicana i que s'havia exiliat i tenia un estudi a Montrichard. "Vaig estar un any amb ell i després vaig decidir tornar; va ser un aprenentatge, i la retrobada, i que per a mi era la imatge d'un heroi –recorda Aymerich–. Pel fet d'haver estudiat teatre i escenografia, m'interessaven molt l'enquadrament i la llum, reflexionava força abans de fer la fotografia, i em fusionava amb la gent per buscar el moment que reflectís el que estava passant o el que demanaven les persones que hi havia allà. Es tracta d'explicar històries amb imatges i alhora que la fotografia parli per si mateixa".

"El jurat ha reconegut una trajectòria marcada pel compromís ètic amb les narracions del seu temps", subratlla a l'ARA la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, que ha format part del jurat del premi. També destaca "el suport a les lluites feministes i l'atenció al que és humà d'una pràctica que en algunes ocasions es pot considerar que era col·lectiva, com les col·laboracions amb Montserrat Roig [a Els catalans als camps nazis]". "S'ha valorat una carrera fora dels circuits de l'art, i jo particularment aprecio el fet que la seva presència expositiva, o que no en tingui, no determini la seva legitimació i la seva capacitat d'accedir a aquesta distinció", diu la directora del Macba.

Tanmateix, Pilar Aymerich té dubtes a l'hora de considerar-se una pionera del feminisme: "Hi ha moltes dones que en aquella època van ser pioneres i van participar en el feminisme. Aleshores declarar-se feminista no era tan fàcil, hi havia moltes dones que no ho feien per por, sobretot dins el món del periodisme. N'hi havia de conegudes i d'altres que estaven a les associacions de veïns i molts altres llocs que també van estar lluitant perquè s'abolissin les lleis que discriminaven la dona".

"Mai la veuràs donar-se molta importància ni parlar de la seva feina d'una manera pedant ni exagerada de la seva obra, però ha aconseguit un arxiu molt singular i únic –diu Terré–. En la seva generació hi havia poques dones arreu, i les poques dones que estaven treballant van obrir pas a les altres generacions amb la seva actitud i el seu exemple, perquè les que van venir al darrere sabessin com sortir-se'n en una societat molt masclista".

Un testimoni privilegiat del postfranquisme

Pilar Aymerich va començar a treballar el 1968 col·laborant amb l'agència CIS en un moment en què "encara hi havia censura", com diu ella mateixa, i la seva presència va ser creixent a partir del 1975, quan els moviments socials van adquirir més visibilitat després de la mort de Franco. Al llarg de la seva trajectòria, ha col·laborat amb publicacions com Triunfo, Destino, Cambio 16, El País, Fotogramas i Qué Leer i els mitjans audiovisuals de TVE. També en publicacions dedicades a figures com Montserrat Roig, Frederica Montseny, Mercè Rodoreda, Caterina Albert i Maria Aurèlia Capmany. Està representada en institucions com el Museu Reina Sofia i la Fundació Vila Casas, i el seu arxiu, que inclou 80.000 negatius, està dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Entre altres guardons va rebre la Creu de Sant Jordi el 2005.

Pilar Aymerich és la novena dona que rep el Premio Nacional de fotografia, després de Cristina García Rodero (1996); Ouka Lele (2005); María Bleda, del duet format amb José María Rosa (2008); Colita (2014), que el va rebutjar; Isabel Muñoz (2016); Cristina de Middel (2017); Montserrat Soto (2019) i Ana Teresa Ortega (2020).