Pilar Aymerich: "He fet les fotografies que els homes no han pogut fer"

BarcelonaA l'estudi de sostres alts que Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) té al carrer Gran de Gràcia de Barcelona s'hi sent la veu i el jazz de Dinah Washington. Al fons hi ha unes ales d'àngel perquè a la fotògrafa, quan era petita, li encantava disfressar-se d'ésser celestial, i es va enfadar molt quan la seva mare li va llençar les que tenia. Així que, quan va poder, se'n va comprar unes. Al costat de la paret hi té una maniquí amb una gavardina negra de pell, una nina molt grossa i una fotografia de Montserrat Roig. Arreu hi ha llibres, fotografies, càmeres i ulleres de sol pulcrament ordenades. Al fons de l'estudi, en una cambra fosca, hi guarda un moble-arxivador amb les fotografies que ha anat ampliant al llarg dels anys. Està tot perfectament etiquetat: Transició, feminisme, teatre, cementiris... Hi ha també els retrats dels seus amics: Montserrat Roig, Ovidi Montllor, Maria Aurèlia Campany... De tant en tant les amplia i les torna a mirar. "Les fotografies parlen d'éssers humans, de persones que he conegut, són trossos de vida. Em continuen fent companyia", diu.

Part d'aquest arxiu nodreix La Barcelona de Pilar Aymerich (Comanegra), un llibre amb imatges, sobretot dels anys setanta i vuitanta, però també comentaris sobre què passava davant i darrere la càmera. "Explico una història, la meva i la del país. Es produeix una mica de simbiosi, perquè en aquells anys tots dos vam sortir de la closca", explica. Creu de Sant Jordi i Premio Nacional de fotografia, el 2011 va donar part del seu fons, 71.000 imatges fetes entre el 1965 i el 2010, a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Fins al 3 de febrer es pot visitar a la Galeria RocioSantaCruz de Barcelona l'exposició Els 'vintage' de Pilar Aymerich.

Era al carrer durant la Transició. Les fotografies de les mobilitzacions i manifestacions obreres que va fer transmeten molta esperança.

— Hi havia una alegria revolucionària, la consciència que les coses canviarien, i això es notava en la gent que es manifestava. Durant la Transició ens vam ajuntar tres generacions. Els que tornaven de l'exili, la resistència interior i els joves. Va ser molt enriquidor conèixer els que van tornar de l'exili. Va ser apassionant escoltar Pere Calders, Joan Oliver, Frederica Montseny... A mi em va fer millor persona.

Hi ha una fotografia que ha esdevingut un dels millors retrats d'aquest passat, la dels tres exdeportats dels camps nazis: Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella.

— Tot va ser molt improvisat. La Montserrat Roig [el 1977 va publicar Els catalans als camps nazis] em va dir que els estava entrevistant a casa seva i que hi anés. Vaig agafar la càmera i vaig córrer cap allà. Estaven tots asseguts en una taula rodona i explicaven coses terribles. Allà no tenia cap element per fotografiar-los. Quan fotografies has d'imaginar com vols explicar la història. Vaig anar a donar una volta i vaig trobar un descampat amb una paret i els vaig portar allà. Els vaig demanar que es posessin en filera com al camp. Automàticament els va canviar la cara. Feia 30 anys que havien estat al camp i els va sortir tot aquell dolor.

L'escenografia a les seves fotografies sempre ha estat important. ¿És herència de la seva època a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que aleshores dirigien Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat?

— Hi vaig entrar quan tenia 17 anys, per pura supervivència. Havia anat a una escola de monges, on m'havien enganyat sobre com era la vida. Sempre he fet les coses per intuïció i a vegades m'han sortit bé. Hi vaig conèixer la Montserrat Roig i la Maria Aurèlia Capmany. Quan en vaig sortir em vaig trobar que a Barcelona només es feien comedietes. Aleshores vaig decidir marxar a Londres, on hi havia els Rolling Stones, els Beatles, grans manifestacions contra la Guerra del Vietnam... Era una ciutat viva i oberta i vaig decidir fer fotografia. De Londres vaig anar a França, on vivia el meu oncle, Xavier Tarragó, que havia estat fotògraf del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana. Allà vaig aprendre que la fotografia era una cosa molt seriosa. El meu oncle feia retrats i jo volia fer un altre tipus de fotografia. Vaig tornar a Barcelona el 1967. Vam entrar amb el meu oncle per Andorra per no tenir problemes i recordo que, just a la frontera, vaig veure un guàrdia civil amb la capa i el tricorni. Vaig dir que m'havia equivocat i que volia tornar a França. L'oncle em va convèncer perquè entrés a Catalunya. La imatge del guàrdia civil sempre la tinc a la memòria. Un dia tornaré a la frontera i demanaré a un guàrdia civil que posi per fer la foto.

A finals del franquisme i al principi de la Transició devia ser complicat, sent dona, sortir a fer fotos al carrer.

— Difícil i fàcil, perquè ningú pensava que una dona faria fotografies. La policia veia un home amb botes i càmera i anava cap allà a donar-li una pallissa. Jo anava de bona noia, ben vestideta i amb la càmera a la bossa. Sempre em disfresso per a les fotografies. Quan feia arquitectura em vestia de marró; per al teatre, de negre; per a l'escultura, de gris. És una manera de mimetitzar-me. Recordo que amb la Montserrat Roig, quan anàvem a fer una entrevista ens trucàvem i parlàvem de què ens posaríem. Per fer una fotografia hi ha d'haver una seducció. Quan la seducció és mútua, la fotografia és perfecta. A vegades has d'endolcir-ho, perquè una fotografia no deixa de ser una agressió.

Al llibre diu: "El que sí que he tingut clar és que feia imatges com a dona, amb ulls de dona". Què vol dir fotografiar amb ulls de dona?

— He tingut una educació diferent i tinc una sensibilitat diferent. Jo sempre vaig amb molta calma, tranquil·la, intentant observar. Soc petita, no he fet mai esport, no pujo als arbres ni corro. Per tant, tinc una altra actitud. Espero en una cantonada o em fico dins d'una manifestació. Observo molt les cares en una manifestació. No arribo, disparo i corro perquè m'empaita la policia. Les meves tècniques són més tranquil·les, d'ocultació, de disfressa. Aquesta ocultació m'ha permès fer moltes fotografies. Com a dona he pogut fer fotografies que els homes no han pogut fer. Ho he fet amb les armes que m'ha donat la societat en la qual m'ha tocat viure.

L'estiu del 1978 va poder entrar a la presó de la Trinitat i fer-hi fotografies. Com van reaccionar les preses?

— Va ser l'estiu que van marxar les monges Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey i es va convertir en una presó autogestionada. Primer es van revoltar i després ho van encarar amb il·lusió perquè la presó seria una mica més seva. Es van organitzar en torns de cuina, de neteja... Recordo una que em deia que abans ningú volia escombrar i que ara es barallaven per una escombra. En aquell moment la fotografia va ser una experiència curativa. Era un reconeixement, com tornar-los la identitat, perquè les monges les havien torturat psicològicament, les tractaven com si fossin nenes petites, i les havien menyspreat. Una em va preguntar si creia que, com que ella havia estat mala persona, els seus fills també ho serien. Tenien necessitat de molta tendresa.

Sempre ha estat freelance. Ha estat una opció voluntària?

— Com a freelance no m'han encasellat i m'he sentit molt lliure. Sempre he tingut projectes que no eren encàrrecs. Anava a les manifestacions si m'ho demanaven, però també com a ciutadana, i feia fotografies. En tinc moltes que no em van encarregar, però pensava que era important documentar-ho. També del moviment feminista, perquè jo hi estava ficada.

¿Els mitjans prestaven atenció al moviment feminista?

— No enviaven fotògrafs, però nosaltres hi anàvem. Jo feia les fotografies i la Montserrat Roig escrivia els textos. Era important explicar-ho, perquè era la primera vegada que el moviment feminista sortia al carrer. Volíem canviar les lleis. Amb la Montserrat fèiem la versió en català i en castellà i ho enviàvem als mitjans. Després de la Transició, el moviment feminista va baixar com un suflé. Ens reuníem el 8 de març i deien que érem quatre velles de l'època, i això ens feia molta ràbia. Fa pocs anys, però, va canviar tot i va sortir moltíssima gent al carrer. Encara continua havent-hi xacres, però. Maten moltes dones.

Durant molt de temps va fer tàndem amb Montserrat Roig.

— Ens coneixíem molt i teníem una mateixa manera d'explicar les coses. Érem bastant comediants, la Montserrat era més pallassa que jo, i això ens anava molt bé a la feina. Moltes vegades després de l'entrevista ens n'anàvem a dinar amb l'entrevistat. Ens ho passàvem molt bé treballant, i això s'encomanava a l'entrevistat.

¿Hi ha cap projecte especial que recordi perquè el va haver de lluitar molt?

— Moltes vegades, amb els diners d'un encàrrec important, en comptes d'anar-me'n de vacances em finançava els projectes propis. Recordo especialment el que vam fer d'escultura i arquitectura funerària amb l'arquitecte Oriol Bohigas per a la revista CAU.