Igual que per als creients a l'hòstia té lloc la transubstanciació de la matèria en Déu, en l'art de vegades s'aconsegueix, d'una manera pràcticament igual de miraculosa, la metamorfosi d'una matèria física (la lletra, els olis, la pedra, els sorolls) en una idea transcendent per als seus creients. No cal dir que les obres que aconsegueixen aquest -literalment- miracle són poques, perquè el temps va acumulant perspectives i escoles, i cada una d'elles esgota una aproximació a la realitat distinta. I no parlaríem de tot això si no ho aconseguís Pierre Michon al seu nou llibre, El origen del mundo , amb una escriptura que fa del risc la seva essència i que està tan segura d'ella mateixa que voreja qualsevol perill amb la insolència del que sap que no hi caurà (i que això ho notem en aquesta extraordinària traducció és mèrit de María Teresa Gallego Urrutia).
Tot i que el llibre es presenta com una novel·la, més exactament se l'hauria de definir tal com feia Thomas Bernhard amb els seus texts no teatrals: "Una obra en prosa més o menys curta que me'n cuidaré molt d'anomenar novel·la". Perquè a El origen del mundo no hi ha narració pròpiament dita, i el que pretén l'autor és una cosa molt diferent.
L'anècdota que sosté el llibre és molt senzilla: el 1961 un mestre de vint anys arriba a Castelnau, a la vorera del Beune gran. La localitat, a prop de les coves amb pintures rupestres de Lascaux, es presenta pel mestre com un forat en el temps, un lloc de paraules arcaiques que el transporta a un passat indefinit que, comprèn ell, és el seu avenir. El mestre ensenya cal·ligrafia als nens, cosa que per al lector es converteix en una metàfora d'una civilització que ha anat deixant unes quantes plomes a cada nom d'oprobi i vergonya. I entre la rutina d'aquest enlloc on ara és el mestre hi apareix l'objecte amorós, de nom Yvonne i amb la qualitat d'inassolible que ha de tenir tota vertadera passió amorosa. A partir d'aquí, el narrador es deixa portar per un desig que engoleix tots els altres atzars de la vida: res més importa ja que bastir les fantasies amb Yvonne, entregar-s'hi amb l'exquisidesa de la imaginació, sabent que allò no pot ser -ni vol que sigui- com la relació fugaç i cridanera que manté amb la seva amigueta Mado. Aleshores totes les potències del pensament i l'expressió literària es posen en joc per recrear la cerimònia màgica -o si volem religiosa- mitjançant la qual el desig, de ser privat i fútil, passa a ser públic, tangible i etern. Perquè el llibre de Michon rebutja la mera narrativa abraçant un caràcter mític que es destil·la del seu ús abundós del pretèrit imperfecte i de com les idees i les imatges s'enllacen amb la fina força de l'estil, que deixa suspeses les escenes a un passat intemporal on, com a la poesia, hi acabem tornant per recuperar-lo.
Aquest és el vuitè llibre que es publica en castellà de Michon -sis a Anagrama i dos a Alfàbia- i, en sentit estricte, el primer que podem considerar purament de ficció. La història d'aquest autor francès és curiosa: va publicar el primer llibre als 37 anys, després d'una rimbaudiana vida de vagabunderia sense feina fixa. A Vidas minúsculas presentava un conjunt de personatges marginals que havien estat importants a la seva vida i conformaven una mena d'autobiografia. Dels quatre llibres restants, dos - Rimbaud el hijo i Cuerpos del rey- parlen de literatura, i els altres dos, Señores y sirvientes i Los once -l'únic traduït al català: Els onze (Club Editor)- parlen de pintura. No es pot dir que siguin assajos ni biografies, sinó un gènere d'invenció pròpia en què Michon interroga els autors importants per a ell alhora que s'interroga a si mateix sobre la relació amb ells i amb l'art: entre els escriptors, Faulkner com a capdavanter.
Però El origen del mundo no és de cap manera una obra faulkneriana, excepte alguna frase que sembla escapçada de l'americà. La prosa carnal i obsessiva recorda de vegades el Lenz de Buchner, però és filla de Proust en la seva sensualitat desfermada, en el seu afany per crear moments inoblidables que, gràcies al miracle de l'art, acaben sent més vius que el vulgarment viscut.