Pierre Boulez, el combat pel segle XX

BarcelonaLa notícia de la mort de Pierre Boulez, el dia 5 a Baden-Baden, ha generat una allau de reaccions a tot el món de la música, també entre les més altes instàncies del poder polític a França. Amb raons més que de pes, perquè poques figures hauran marcat de forma tan notòria la música de la segona meitat del segle XX com aquest compositor, director d’orquestra, mestre, teòric, fundador d’institucions i polemista incansable. Fins i tot aquells que no tenen gaire interès pel seu corpus d’obres, els poc amants del seu estil interpretatiu o, directament, els seus enemics acèrrims en el camp de l’estètica i de les idees no poden negar el paper gegantí que el músic francès va jugar.

Nascut el 1925 a Montbrison, Boulez és la cara més visible de l’avantguarda musical que va sacsejar l’Europa devastada després de la Segona Guerra Mundial. El continent volia ressorgir de les cendres mentre una nova generació de compositors volia fer neteja del passat tot plantejant una música d’una racionalitat extrema, d’una lògica constructiva inapel·lable. Stockhausen, Nono o Berio seran alguns dels companys de viatge d’un moviment que tindrà en els cursos d’estiu de Darmstadt un dels seus epicentres. Són els anys d’obres cabdals com Le marteau sans maître (1954), on desenvolupa el serialisme integral, un sistema que determina tots els paràmetres d’una partitura (alçada, durada, intensitat, timbre).

Si Boulez és l’avantguarda més visible ho és també gràcies a la seva faceta de director d’orquestra, que arrenca per necessitat, per poder defensar amb el màxim rigor, a més de la seva pròpia obra i la dels seus contemporanis, la de l’Escola de Viena (Schönberg, Berg, Webern) i altres clàssics del segle XX. L’estil de Boulez serà inconfusible: sense batuta, amb un gest d’una precisió extrema reforçat per una oïda infal·lible, al servei d’unes lectures d’una claredat quasi clínica.

Radical, però no sectari

A totes aquestes facetes cal sumar la d’incansable home de combat que no defugia mai la polèmica. Definint-se ell mateix com a radical, però no sectari, Boulez tenia poca paciència amb les actituds conservadores de les grans institucions culturals i amb aquells compositors que no seguissin el que ell creia que havia de ser el camí de futur de la música: per descomptat, els que es mantenien en els marges de la tonalitat eren especialment blasmats. Xostakóvitx i Britten, per esmentar dos grans compositors del segle XX, no eren sants de la seva devoció.

La carrera de director agafarà embranzida als anys 60 i 70 i anirà amagant de mica en mica la de compositor. A banda de les titularitats de la Simfònica de la BBC i la Filharmònica de Nova York, serà als teatres d’òpera (que ell mateix va dir que s’havien de cremar) on tindrà algun dels èxits més notables. El més recordat, al Festival de Bayreuth del 1976, on, juntament amb Patrice Chéreau, signa una producció de L’anell del nibelung de Wagner que farà història: la lectura política del director d’escena es veu complementada per la visió analítica de la partitura de Boulez.

El llegat de Boulez inclou també la fundació de l’IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique), centre capdavanter d’investigació sonora lligat al Pompidou, la creació de l’Ensemble Intercontemporain per a la interpretació del repertori actual, o l’impuls de la Cité de la Musique de París. L’antic revolucionari esdevé una peça clau de l’establishment musical sense perdre, per això, la seva independència de criteri.

Boulez és l’autor d’una obra reduïda, sotmesa sovint a processos de reescriptura, amb un llenguatge que amb els anys va perdre aridesa i va guanyar sensualitat, com s’evidencia, per exemple, a Répons (1981-88). Però també va ser el director clau per fer-nos escoltar el segle XX (o cert segle XX) d’una manera nova i lúcida, com reflecteix un vast llegat discogràfic. Només el temps dirà quina d’aquestes facetes prefereix la posteritat.