‘Pieles’, escatologia en lila i rosa
Berlín“Tinc una obsessió amb el rosa”, confessava ahir Eduardo Casanova a la Berlinale, on presentava el seu primer llarg com a director, Pieles. L’actor, conegut pel rol que va interpretar d’adolescent a la sèrie Aída, vestia un polo rosa, però l’obsessió pel color va més enllà de la roba: “Casa meva és de color rosa. I les actrius han de vestir de rosa sempre que promocionin la pel·lícula”. El rosa, diu, funciona “com un lubricant” que aconsegueix que Pieles no resulti “tan agressiva” a l’espectador. “Sempre he dit que és molt més interessant vestir un assassí de rosa, és més terrorífic i té molt més sentit, perquè a sota del rosa no hi pot haver només rosa”.
Juntament amb el lila, el rosa és el color dominant d’un film que arrenca amb un pedòfil fullejant el catàleg d’un bordell, en un intent desesperat de desfogar-se i així protegir dels seus impulsos el seu fill acabat de néixer. Un altre personatge, la Samanta, té un anus a la cara i una boca al cul. Tot és funcional, a més: per alimentar-se s’ajuda d’un tub i un embut per introduir-se el menjar pel darrere. El que passa després, Casanova ho deixa a la imaginació del públic. “Sé que la imatge genera rebuig en alguns espectadors, però em costa d’entendre per què -diu ell-. A mi el personatge no em fa fàstic. I al cap de deu minuts deixes de veure l’anus i ja només mires els ulls per comprendre el que li passa”.
Carmen Machi, padrina
Sota el maquillatge i les pròtesis de la Samanta s’hi amaga l’actriu Ana María Polvorosa, que ja va treballar amb Casanova a Aída. També interpreta un paper destacat al film Aída en persona, Carmen Machi, a qui Casanova confessa que li feia una mica de vergonya dirigir. “És com la meva tieta, qui m’ha ensenyat a actuar -apunta-. ¿Com podia dir-li ara el que ella havia de fer? Per sort, la Carmen m’estima molt i jo a ella també, així que tot ha sigut fàcil”.
Melodrama de personatges extrems i passions desaforades, Pieles traspua l’afany de situar-se en el terreny de directors com Todd Solondz i John Waters i d’utilitzar el mal gust com a primera matèria. Casanova no amaga els referents. “John Waters és la meva vida -diu-. L’estimo tant, que vaig anar a Baltimore per veure si el coneixia i vaig anar a pregar a la tomba de Divine. Quan escric ho faig observant la realitat, no l’obra dels directors que admiro, però segur que Waters hi és, ni que sigui de manera inconscient”.
Un altre referent confessable de Casanova és Álex de la Iglesia, productor de la pel·lícula. Casanova comparteix amb el director d’ Acción mutante una evident atracció pel que és grotesc, per deformar la realitat sense por a l’estridència. El resultat és irregular, sovint gratuït, però la vocació esteticista i subversiva, sobretot en una opera prima, aporta cert color a un cinema espanyol massa poruc i sense anhel de transgressió. “Jo entenc el cinema com un espai de llibertat absoluta -afirma el director-. A Pieles no hi ha autocensura. És un vòmit de llibertat i una oda a la diferència”.
