El moll de l'os de 'Ciència i caritat'
El Museu Picasso presenta la primera d'una sèrie d'exposicions orientades a renovar els plantejaments i els discursos de la col·lecció
Barcelona p { margin-bottom: 0.21cm; } Amb la dedicada a ciència i caritat, el Museu Picasso va presentar ahir la primera d'una sèrie d'exposicions de petit i mitjà format orientades a renovar els plantejaments i dels discursos de la col·lecció.
A partir les investigacions portades a terme pels equips del museu, "Ciència i caritat al descobert" situa l'artista com a fruit del seu temps. “El 1897, quan va pintar Ciència i caritat, Picasso encara no existia. Som davant d'una obra de Pablo Ruiz, un noi de només quinze anys que ja estava extraordiàrimanent dotat tècnicament per a la pintura”, va afirmar Pepe Serra, director del museu, que va voler recordar, a més, que tot i que Picasso és el gran artista del segle XX, les arrels de la seva formació (va néixer el 1881) es troben al segle XIX.
L'origen de Ciència i caritat el trobem en l'afany de José Ruiz, el pare de Picasso, perquè el seu fill triomfés com a pintor allà on ell havia fracassat. Li va proposar el tema i fins i tot va posar com a model per al personatge del doctor que apareix a la part esquerra del quadre. Així, el jove Picasso, que es va inspirar en l'obra La visita de la mare d' Enrique Paternina, la va pintar entre el gener i el març de 1897, i al maig la va presentar a l'Exposició Nacional de Belles Arts, on va obtenir una menció honorífica.
Al costat de la radiografia de l'obra, de les analítiques de pigments i dels sis esbossos que conserva el museu, l'exposició recull diverses obres de temàtica clínica de diversos pintors europeus i nord-americans com Théobald Chartran, Heny Geoffroy, Leo Van Aken, Arturo Michelena, Marc-Aurèle de Foy Suzor-Coté o Antonio Casanova. Segons Malén Gual, Ciència i caritat té “semblances argumentals i compositives” amb les pintures d'aquesta mateixa temàtica realitzades per aquests artistes. “Ciència i caritat sintetitza el sentiment popular de finals del segle XIX que, malgrat considerar els metges com a herois al servei de la humanitat, mantenia la confiança dels ordes religiosos”.