'Pianissima' Lezhneva
El cicle Palau Grans Veus segueix imparable, amb actuacions de referents de la lírica a escala internacional
Julia Lezhneva
Palau de la Música, 7 de febrer del 2022
El cicle Palau Grans Veus segueix imparable, amb actuacions de referents de la lírica a escala internacional. Julia Lezhneva, que va debutar al Liceu amb Don Giovanni fa cinc anys, ho va fer dilluns al Palau de la Música amb un recital exquisit, al costat del pianista Pavel Nersessian.
La soprano russa va optar per dues parts (i dues vestimentes) ben diferenciades. La primera, centrada en el Barroc tardà de Händel i Vivaldi i la segona en el Romanticisme del Liederkreis de Schumann i en l’humor rossinià de La regata veneziana.
Cantar seguides dues pàgines com “O nox dulcis, quies serena” del motet Saeviat tellus inter rigores de Händel i la cèlebre “Sposa son disprezzata” de la vivaldiana Bajazet potser no sigui la millor opció, per les dinàmiques semblants de les partitures i pel perill que la dolcíssima i delicadíssima interpretació de Lezhneva desemboqués en una letal pujada de sucre. Però no va ser el cas, perquè l’artista eslava basa les seves prestacions en el bon gust i en la mesurada exhibició dels recursos, que no són pocs en el terreny de les mitges veus, els pianissimi, les esfumatures i el control magistral de la respiració i del suport diafragmàtic.
Per contra, les pàgines amb coloratura vertiginosa com la muntanya russa –mai més ben dit– que suposa “Agitata da due venti” de Griselda es resolen amb descarada i aparent facilitat. I allà on els pianissimi d’interpretacions precedents semblaven material reiteratiu, en l’ària de Vivaldi van esdevenir magistral follia pura.
Lezhneva, que gaudeix d’un timbre i color homogenis en tots els registres, va mostrar la seva versatilitat en un Liederkreis de somni i amb passatges resolts de manera hipnòtica com “Auf einer Burg”, sempre amb la justa complicitat amb Nersessian. Finalment, i abans de la tanda de (tres) bisos, la soprano russa va exhibir contingut bon humor en les tres cançonetes que integren la magistral Regata veneziana de Rossini, amb dicció perfecta dels dialectalismes de la sèrie.
El Palau no exhibia un ple absolut, però el silenci, l’entrega i l’atenció cap a la cantant es palpaven al llarg de dues hores de recital maratonià, en què Pavel Nersessian va tocar en solitari en dues úniques i curtes intervencions a la primera i segona part.