Phoenix, triomfadors a l'escenari gran del Primavera Sound

BarcelonaUna de les imatges de la jornada de dijous al Primavera Sound la va proporcionar J Mascis quan va afegir la seva guitarra als últims instants del concert de Phoenix. Va ser una bonica metàfora d'un difícil equilibri entre nostàlgia i avantguarda que el Primavera Sound ha convertit en marca de la casa.

Mascis, hores abans, havia reivindicat, amb Dinosaur Jr., la seva condició de pioner de l' indie rock amb un xou entranyable que abocava a reflexionar sobre el pas del temps: l' indie ja no és allò tan nou i excitant, sinó una cabellera blanca com la neu amb xandall fluorescent. Amb Phoenix, Mascis va tenir, per uns segons, un públic més ampli i entregat, i és que els francesos es van erigir com els grans triomfadors de la nit.

'Mainstream' del bo

Phoenix actuaven a l'escenari gran, a tocar del més experimental ATP (on Death Grips i Fuck Buttons posaven el contrapunt més extrem) i de la nòria que il·luminava l'escena més festivalera del festival. Els de Versalles es van confirmar com uns mestres de les distàncies llargues i van encadenar un hit rere l'altre (i 1901 com a clímax) en un xou perfectament ordit i sense descans. Pluja de confeti, Thomas Mars cantant entre el públic i fent crowd surfing , pop ballable d'innegables aires vuitanters i aquella cosa tan poc indie com les ganes d'agradar.

Phoenix van ser la nota mainstream de la nit, amb permís de The Postal Service, pioners de la indietrònica que avui tenyeix gairebé tot el pop alternatiu, però que amb l'amplada de banda del 2003 Ben Gibbard i Jimmy Tamborello havien parit a través d'una cosa tan vintage com el correu postal (i el disc Give up només té 10 anys!). El duet es va reforçar amb una Jenny Lewis que va robar protagonisme a un Gibbard multiinstrumentista i molt ballador. Com era de preveure, Such great heights va ser la peça més celebrada d'un repertori que ja sona més clàssic que modern.

Estar atent als escenaris grans suposava perdre's (o dedicar només una ullada) la veu revelació de Jessie Ware, el carisma de Killer Mike i els impactants Deerhunter, però no el fantàstic concert dels inclassificables Grizzly Bear. Excepte als que ja volien festa, els de Brooklyn van fascinar amb un acurat equilibri entre contundència i gust pel detall. Cantant a quatre veus com uns The Band contemporanis i amb una escenografia suggerent, els d'Edward Droste van regalar cançons reconeixibles com Two weeks , mentre que Animal Collective, com sempre, es van submergir en una jam psicodèlica de difícil digestió i sense concessions, exceptuant l'obligat My girls i una breu cita a Stevie Wonder. Massa densos per tancar la nit.