Philippe Jaroussky: “La música de Bach necessita una mica d’imperfecció per ser més humana”

BarcelonaPhilippe Jaroussky, el contratenor més admirat i premiat del moment, torna a Barcelona. Després d’haver actuat al Liceu i a L’Auditori, demà debuta al Palau de la Música amb les entrades gairebé exhaurides. El cantant francès, nascut a Maisons-Laffitte el 1978, hi presenta el seu primer disc en alemany, Bach-Telemann. Sacred Cantatas (Warner) amb la Freiburger Barockorchester, en un registre molt més íntim i profund que les àries italianes amb què ha enlluernat el món.

¿Saps que el públic de Barcelona t’adora?

I tant! Barcelona és una ciutat que m’agrada molt i hi vinc més de vacances que a cantar. El primer concert que vaig fer al Liceu va ser una autèntica bogeria; la gent m’esperava des de feia anys i els aplaudiments em van deixar out. I la cua immensa que es va formar al carrer perquè firmés discos i programes de mà...

T’estrenes al Palau de la Música.

Sí, un edifici històric tant per la seva arquitectura com perquè va ser el bressol de la música a Barcelona. Estic segur que hi descobriré noves sensacions, i el públic també. Aquí sempre he cantat àries italianes sense continuïtat, i ara vull oferir coses noves, peces amb estructures de 15 o 23 minuts en què puc fer una progressió dramàtica i explicar una història.

¿La veu de contratenor ja està completament assimilada?

Depèn del país. A Espanya faig molts més concerts que a altres països. A Catalunya hi ha un gust pels contratenors i part del públic m’ha adoptat, és una veu que genera molts fans. Però també hi ha raons més profundes. Vosaltres teniu una mentalitat molt oberta, tant en la vida en general com musicalment. No considereu la veu aguda en un home com una cosa estranya i us agrada molt la música barroca, molt més que a Itàlia. És una paradoxa.

Per primera vegada t’obres a la música alemanya. Per què has tardat tant a interpretar Bach?

Em feia por cantar Bach. Vaig estudiar alemany a l’escola, i al conservatori cantava en alemany, però després vaig entrar de ple en la música dels castrats. Amb Bach no m’hi sentia còmode; quan cantava una frase sempre volia repetir-la. Vint anys després m’hi sento millor. Bach no deixa espai de llibertat. És tan perfecte que no te’n pots sortir per enlloc; és com si et fessin cantar amb una camisa de força. Al final, descobreixes que la música de Bach necessita una mica d’imperfecció per ser més humana.

¿Amb aquest nou disc et prepares per afrontar nous repertoris?

Sí, de fet és una crida als directors d’orquestra per dir-los que estic preparat per cantar les Passions de Bach. Sempre m’han dit que tinc una veu bastant instrumental i la música de Bach ho és molt. Podria seguir tota la vida amb el repertori italià i no me l’acabaria, però m’agraden els nous reptes. No cantaré mai Wagner, però puc canviar la tessitura de contralt-soprano per la de contralt-mezzo, i en aquests moments estic experimentant per trobar nous colors.

¿Entre aquestes noves rutes hi ha la música contemporània?

Sí, acabo d’estrenar a Amsterdam l’òpera Only the sound remains, de Kaija Saariaho, amb direcció escènica de Peter Sellars, que al 2018 farem al Teatro Real de Madrid. Quan em va trucar Peter Sellars vaig posar com a condició que primer havia d’escoltar la Kaija. I ha sigut una experiència apassionant. Només som dos cantants i la veu en alguns moments està tractada amb ordinador i projecta colors. És un espectacle molt intimista que demostra que també es pot fer òpera en petit format.

¿Nova música per a una veu barroca?

No. La música contemporània, curiosament, és més natural per a un contratenor perquè els compositors escriuen pensant en la teva veu i no en la d’un castrat. De fet, la veu de contratenor és una veu nova, només té 50 anys, és una veu moderna. Britten va ser un dels primers compositors que va escriure expressament per a contratenors.

L’any 2018 tornaràs a Barcelona per cantar l’ Orfeu de Gluck.

Crec que serà en versió concert. Forma part d’un projecte de dos anys en què m’endinso en el mite d’Orfeu amb recitals interpretant diferents Orfeus que s’han escrit per a òpera, de Monteverdi, Antonio Sartorio, i d’altres, i d’altra banda cantaré sencer l’ Orfeu de Gluck, que per a mi és un desafiament per la màgia que traspua i per l’espiritualitat.

Fa un temps vas agafar un any sabàtic per fer la volta al món. ¿Et va anar bé professionalment?

El 2019 tornaré a marxar durant sis mesos. Aquests viatges em permeten distanciar-me de la feina, que per a mi és una passió i sovint ni m’adono que treballo, però que no deixa de ser una bogeria. Quan vaig fer l’any sabàtic, els dos primers mesos em sentia culpable, però després em vaig adonar que podria deixar de cantar per sempre. I això em va donar noves ganes de tornar; una mica com si decidissis tornar-te a casar amb la persona amb qui ja estàs casat.