Philip Glass desplega un mantra al Palau

BarcelonaSurt com una exhalació a l'escenari i, sense més preàmbuls que una reverència fugissera, aborda l'imponent Steinway & Sons de gran cua. Philip Glass es posa en ruta. I amb ell arrossega els espectadors en un viatge cap al seu univers sonor, de textura hipnòtico-màntrica. "La música és un lloc", havia advertit en roda de premsa el dia abans del concert de dimarts, al Palau de la Música Catalana, i efectivament va convertir la sala modernista en una nau intangible que, d'això no n'hi ha dubte, avançava a tot drap.

Amb una base rítmica més pròxima al 'prestissimo' que al 'moderato', doncs, el compositor nord-americà va fer saltironar les seves mans ossudes d'home de vuitanta-dos anys pel teclat creant unes espirals vertiginoses que trobaven, de tant en tant, un contrapunt en una nota greu, solitària. Estem parlant de 'Mad rush' (1979). Tot plegat sense partitura, esclar, perquè la música de Glass emergeix dels seus dits en una continuïtat orgànica amb el seu cos, i es fon en la materialitat del piano, els martells del qual repiquen a l'interior sense descans.

Ja abans de la seva aureolada sortida, l'Orfeó Català va marcar el to evanescent de la nit amb una composició del 1983, 'Vessels' ('Vaixells'), interpretada al piano per un encertat Albert Guinovart. El contrast sense treva de notes feia pensar en el joc impressionista de la llum en la superfície del mar: era moviment fet so. Tot seguit va prendre el relleu del mestre la pianista japonesa Maki Namekawa, que va aparèixer vestida amb un sofisticat quimono groc. 'Mishima' (1984) va sonar amb una energia desbordada i alhora mental. La partitura, endimoniadament farcida de corxeres i semicorxeres, segurament no exigia pas menys. Com a contrapunt, Anton Batagov va sonar delicat i ple de matisos en el 'Distant figure, passacaliga per a piano' (2017). Compositor ell mateix i especialista com pocs de la música de Glass, Batagov va oferir un dels moments més profunds de la nit, justament quan el sol ja es retirava dels vitralls acolorits de la sala, i el viatge semblava transitar ara per una cova submarina. Va ser amb 'Études #7' (1996). Si per a Glass la música és també somni, aquí es va atènyer la fase REM. Més contrastos encara amb un tema interpretat a quatre mans, 'Stokes' (2013), amb una expansiva Namekawa, amb la cabellera lliure, i un Batagov encara contingut i capficat. Glass va ser l'encarregat de tancar amb 'Closing' (1981) el que en realitat va ser una mena de cerimònia musical o sortilegi auditiu. Malgrat que el públic es va posar dret i el va ovacionar amb ganes, el mestre no va oferir cap bis: una llegenda viva de la música contemporània s'acomiadava tal com havia entrat, com si res.

El concert va atreure un públic majoritàriament jove i molt estranger, i es va formar una llarga cua per entrar a la sala en què es podien veure moltes ulleres de pasta negra, pantalons de tirants, barrets... i és que Glass no deixa de ser un autor popular gràcies a les seves bandes sonores ('Las Horas', 'El somni de Casandra', 'El show de Truman'...). A banda de proposar un recorregut per dècades de música glassiana, el concert també tenia com a al·licient poder assaborir diferents maneres interpretatives d'aproximar-se a un mateix compositor. Dilluns vinent, més Glass al Palau, amb l'òpera experimental 'Einstein on the beach' i Suzanne Vega.