Lluís Gavaldà (Els Pets): "En general, per als anglesos, els europeus són gent per civilitzar"

BarcelonaLa veu de Lluís Gavaldà arriba per telèfon des d'Anglaterra, on viu fa uns anys amb la família. Tanmateix, no perd el contacte amb Catalunya, l'espai natural per a concerts d'Els Pets com el que organitza l'ARA a L'Auditori de Barcelona el 20 d'abril.

Com estàs?

— M’acaben de vacunar, i sembla mentida que, amb la por que tinc a les agulles, m’hagi vingut tan de gust que em punxessin. A més a més, se m’ha ajuntat el dia de la vacuna amb el primer dia que podia sortir de casa, perquè portava una temporada bastant confinat. Cada cop que vaig a Catalunya a tocar, després quan torno a Anglaterra he d’estar deu dies tancat a casa. I aquest cop em trucaven cada dia i venia la policia a repassar que fos a casa. No pots fer el tonto. Controlen molt.

Quin contrast entre la gestió de la pandèmia de Boris Johnson l’any passat i ara, oi?

— Sí, un contrast brutal. Va començar sent la riota de la Unió Europea i amb el mateix Johnson dient que apostava per la immunitat de ramat: "Contagiem-nos tots perquè com més aviat ho passem millor". Però després suposo que el fet d'estar a les tres pedretes quan va agafar el covid li va obrir els ulls. Aquí la clau de tot plegat és que van apostar per vacunar a dojo. Van decidir comprar vacunes a tot drap i realment el nivell de vacunació és el que està salvant-ho tot plegat. Un 50% de la població està vacunada, almenys amb la primera dosi.

I així i tot seguiu tancats.

— Aquesta és l’altra. Estem tancats i barrats. Cada vegada que vaig a Catalunya, és molt curiós, perquè veig la gent que es queixa, quan a Anglaterra no tenim ni una puta botiga oberta des de fa no sé quant de temps. Potser fa tres mesos i mig que no anem a Londres, perquè anar-hi amb tot tancat... A part que et poden renyar si hi vas sense tenir res a fer-hi. L’últim cop que hi vam anar va ser per una cosa de gestoria, i no podies ni anar a pixar. Havies de pixar en un arbre de Hyde Park perquè no hi havia res obert.

Viviu a...

— St. Albans. És el poble d’on van sortir els gloriosos The Zombies, el grup de cançons com She’s not there. És una mica el Sant Cugat de Londres, perquè està al costat (uns 30 quilòmetres), és caret i ple de babyboomers... I està molt ben comunicat: en vint minuts estàs al centre de Londres. I a més té molta tradició de tenir unes escoles públiques molt bones. Quan els matrimonis tenen canalla, el que fan és venir cap aquí, la qual cosa fa que el lloguer estigui disparadíssim, però no és el de Londres, perquè el de Londres ja és una cosa... La primera intenció nostra era viure a Londres, però vam mirar preus i vam dir: "Hòstia, com no ens fotem a compartir habitació com quan teníem 20 anys..." Jo ja no tinc edat per trobar-me tasses brutes de Colacao amb formigues a la pica. Ni per arribar a la tarda i descobrir que t’han fotut el pastís de la nevera.

Aviat comenceu una gira, que inclou el concert de Sant Jordi de l’ARA a L’Auditori el 20 d'abril.

— Els concerts que tenim enguany són tot un romanent de l’any passat, perquè només vam poder fer tres concerts d’una gira de trenta. Crec que vam tenir el rècord mundial d’ajornaments de tota l’escena musical catalana, va ser un desastre total. Llavors, en teoria, els recuperarem enguany. Per això tenim aquests més de vint concerts.

El concert, doncs, serà en format Benjamin Button: un recorregut cap enrere per les cançons d'Els Pets, començant per les de l’últim disc.

— Sí. És el mateix. És que no vam tenir temps de fer-lo. Vam fer el del Festival de Pedralbes i un parell de concerts més. Encara tinc el trajo per amortitzar, que em va costar una morterada, que és moda anglesa. En el concert de Pedralbes recordo un tècnic que em va dir. "Ara que tothom ve en format reduït, sou l’únic grup que heu vingut amb la formació sencera, amb tots els pipes i tots els músics". Sí, som així de tontos. Aquell paio em va dir que Amaral pràcticament hi van anar ells dos sols i un Casiotone.

¿Fent aquests concerts has redescobert coses de les cançons antigues?

— No vaig tenir gaire temps de descobrir res, però és curiós perquè és com agafar un àlbum de fotografies que té ta mare a casa i veure-t’hi amb grenyes i roba bastant dubtosa. A primer cop d’ull hi ha coses que no vols tornar a mirar, però després quan te les mires tenen un encant especial. Jo personalment m'adono que he fet coses que eren bastant millorables, però, per altra banda, entre aquestes coses millorables hi trobes coses que ja apuntaven al llenguatge musical que hem intentat trobar més endavant. Sí, és molt curiós. Quan toques cançons antigues, tot plegat et porta al moment en què les vas fer. És com una mirada enrere que has de fer molt mesuradament perquè el tema aquest de la nostàlgia és molt perillós. Una de les coses que més content em fan d'Els Pets és que encara podem treure un disc i el podem girar i que la gent no comenci a demanar Bon dia des de la primera cançó. Això de la nostàlgia i de les gires Benjamin Button, el públic segurament ho agraeix molt, però pel que fa a l'aspecte artístic és una mica trampa i ho has de fer molt mesuradament. Has d’anar amb compte, però fer-ho de tant en tant està bé. És un exercici bastant sa, i molt lúdic. Principalment per veure la reacció de la gent. Veus gent que se senten identificats amb certes èpoques i certs tipus de cançons. És allò típic que diuen: "Vosaltres éreu guais fa vint anys". Sí, esclar, perquè fa vint anys tu eres guai.

No és que algú enyori com sonava el grup fa vint anys, sinó com era ell fa vint anys.

— Exacte.

Aquest model de repertori, pensat d’una manera tan conscient com un relat cronològic cap enrere, no és habitual.

— El que em va inspirar a fer aquesta història va ser un concert dels Blur en què tocaven tots els singles en ordre cronològic. Va ser brutal, perquè veure l’evolució del grup en temps real va ser una experiència molt xula. Vaig pensar de fer el mateix, però si començàvem pel principi obriríem el concert amb cançons superballables i escapistes i l’acabaríem amb pop adult ensopit, un model que, com a ritme de concert, no ens interessava. Llavors em va passar pel cap fer-ho al revés: començar ara i així, a mesura que avança el concert, vas entrant en aquest tema temporal i les sorpreses arriben al final, que és quan tens més ganes que et sorprengui el grup.

¿Has pogut compondre durant aquest any?

— Al principi del confinament em va agafar molt fort per fer cançons, perquè semblava que arribava l’apocalipsi i tothom en feia. Però de seguida vaig parar i ja no n’he fet més. Ara mateix hi ha com una espècie de glopada de cançons i d’artistes que han fet cançons durant el confinament. Crec que és millor que ells ho treguin, que nosaltres ja tenim una edat i una trajectòria i no ens cal tant. I quan ja passi aquesta glopada, ja ho farem nosaltres. Si fos per mi, ja fa anys que penso que s’hauria de fer una moratòria i prohibir als músics fer més cançons, perquè no tenim temps d’assimilar tanta música. Els que escoltem música no donem l’abast...

L’altre dia el músic francès Raphaël Pichon, el director de l’ensemble barroc Pygmalion, deia que a Europa és coneix Espanya com El Dorado perquè és un dels pocs llocs on es poden fer concerts amb públic en plena pandèmia. Des d’un país tan eminentment musical com Anglaterra, ¿quina percepció es té del que s’està fent aquí?

— Per casualitats de la vida he viscut a dues cases diferents a St. Albans, i a les dues he tingut veïns músics. Em fa molta gràcia perquè a Catalunya dius que ets músic i et miren com dient: "quin tio més enrotllat". En canvi, a Anglaterra és com si fossis caixer de La Caixa. I notava que tots dos veïns m’envejaven cada cop que els deia que marxava per tocar. "Hòstia, toqueu?" Fins i tot he notat una enveja veïnal. És que al Regne Unit és un drama, perquè la indústria musical, i en particular el pop, és una part significativa del PIB. Per no parlar dels teatres musicals. Tothom està bastant deprimit, perquè per al món cultural aquest tancament ha sigut molt fort. La cultura a Anglaterra té una importància que potser no té a Catalunya, això es nota més.

Quina paradoxa, doncs, que a Catalunya es puguin fer concerts i al Regne Unit no.

— Aquí ja fa temps que han deixat d’intentar entendre el que es fa a Europa. En general, per als anglesos, els europeus són gent per civilitzar, gent assilvestrada que actua més a nivell instintiu que a nivell racional. Flipen bastant amb el tarannà mediterrani, sobretot; potser per això hi van tant a l’estiu. Bé, per això i pel sol, que aquí fot un fred...

Com valores la iniciativa de fer experiments com el concert de Love of Lesbian al Palau Sant Jordi, amb 5.000 persones amb mascareta i sense distància profilàctica?

— Crec que tot el que sigui intentar normalitzar el tema de la música en directe és positiu. Tinc dubtes sobre si això serveix d’alguna cosa per a artistes que no mouen tanta gent i no poden muntar aquesta infraestructura per sobreviure dalt d’un escenari. Però tampoc seré jo qui hi posarà bastons a les rodes. És una prova pilot que ha servit sobretot com a bàlsam emocional per a molta gent que necessitava la música en directe. En aquest aspecte, encantadíssim de la vida que s’hagi fet. Pel que fa a l’efecte pràctic que tindrà, això s’ha de veure, perquè no pots tenir una infraestructura tan bèstia a cada concert que fas. D'altra banda, també serveix per reivindicar coses que potser no són tan tangibles a nivell productiu i polític, però que ho són molt a nivell emocional, com és sortir, ballar, saltar, abraçar i enamorar-te de la música que t’ha ajudat. Com a escoltador compulsiu de música que soc, ho agraeixo moltíssim. M’hauria encant ser-hi, en aquell concert, m’ho hauria passat bomba.

Què enyores més: estar dalt de l’escenari o anar com a públic a un concert?

— A veure, no sé què dir-te. Suposo que dalt de l’escenari s’hi està millor, tens més espai. Anava a dir que no et tiren cervesa, però a vegades algun company de grup sí que ho fa. Moltes vegades, en broma, dic que no em caldria fer més cançons perquè tampoc tinc una necessitat vital d’explicar-me a través de les cançons; ja ho faig fent el vermut amb els amics. Però això no vol dir que després quan ho faci no sigui la persona més feliç del món. I més que en un estudi fent un disc, que és on realment ho passo malament i pateixo per la meva mediocritat, és quan pujo a l’escenari que soc feliç. Com diu el meu pare: "Quan ets a l’escenari, no et reconec perquè ets feliç". En un escenari soc molt feliç, m’ho passo molt bé. Si has viscut aquesta experiència alguna vegada, entens per què gent carregada de fama i de diners com Paul McCartney encara puja a l’escenari i fa directes. És com sentir-se estimat en temps real, i això hi ha pocs vessants de l’art que t’ho puguin regalar. És la millor feina del món.

Quina música has escoltat durant la pandèmia? ¿És diferent a la que escoltaves abans?

— Vaig una mica a tongades. Ara estic obsessionat amb el moviment aquest de Brooklyn que va sortir a principis dels 2000, de Grizzly Bear, The Dirty Projectors, Animal Collective. És una música que t’hi has de posar, però estic flipant molt. I tot ve perquè m’he comprat un llibre que és la història oral d’aquella època, Meet me in the bathroom: rebirth and rock and roll in New York City 2001-2011 [publicat en castellà per l'editorial Neo Person]. Però sí que intento escoltar la música que es fa ara, perquè em fan molta ràbia els músics que només escolten la música de quan eren joves. Això no t’ajuda a nivell d’ànima, però tampoc en l'àmbit professional, perquè acabes sonant igual que fa 25 anys. Més enllà d’això, avui en dia la música s’ha democratitzat tant, per sort de tots, que qualsevol persona, estigui confinada o no ho estigui, pot continuar fent el que vol fer. Com a dinosaure que soc jo, envejo i admiro molt com de totterrenys són els músics d’ara, com poden compondre, enregistrar i produir sense que els faci falta un productor, un estudi... Tot això que encareix tant la feina de fer música i que malauradament nosaltres encara necessitem perquè som d’una altra època.