“Llegir, estimar i cantar per la vida" amb Els Pets

BarcelonaAra com ara, poder fer un concert és gairebé un acte de justícia. “Crec que vam tenir el rècord mundial d’ajornaments de tota l’escena musical catalana, va ser un desastre total”, explicava fa unes setmanes Lluís Gavaldà recordant l’allau de cancel·lacions provocades per la pandèmia. Sense disc nou des que van publicar Som (2018), Els Pets havien preparat una gira especial titulada 20/20 per fer un repàs antològic a un repertori de més de 30 anys: una vintena de cançons interpretades en ordre cronològic invers. Van tocar al Festival de Pedralbes l’agost de l’any passat, “i un parell de concerts més”. I prou. Ara hi tornen, esperant que la primavera vacunada permeti fer tot el que no va poder ser; de moment, esclar, amb el públic emmascarat i assegut, i aforament al 50% com el d’aquest dimarts a L’Auditori, en el concert de Sant Jordi de l’ARA, un dels actes de celebració del desè aniversari del diari. "Llegir, estimar, ballar i cantar per la vida", va dir la directora de l’ARA, Esther Vera, just abans del concert i mirant de transmetre "la font d’alegria immensa" que representa poder trobar-nos amb música en directe "en aquest any tan sinistre".

Feta la presentació, Els Pets van arrencar tocant Wittgenstein, seguint el guió de la gira. Primer les cançons de Som... i cap enrere fins als anys 80 de bars, pols i reconversió industrial. "La idea és que el covid no sigui protagonista aquesta nit", va dir Gavaldà, comunicatiu com sempre i especialment sensible amb un públic que ha enyorat molt. També com sempre, va saber treure ferro a les emocions tirant d’un humor que sovint frega el sarcasme, com quan va admetre que tocar Massa jove per fer-me gran demanava una mica d'ironia.

Com a Pedralbes, el concert va ser en format de sextet i va passar amb elegància per totes les edats d'Els Pets. I en cada estació, un moment especial. Per exemple, en la primera meitat de l’actuació, la profunditat pop de La vida és molt avorrida sense el teu cos, la solidesa rock de Blue tack i, esclar, Agost, la meravella que posa a prova la veu de Gavaldà. A aquestes altures, el públic de L’Auditori ja era el jugador número 12, i el cantant d'Els Pets se sentia prou ben acompanyat per reclamar crits quan era l’hora d’enlairar la tornada de Pau mentre el so de les guitarres semblava reclamar un concert com els d’abans. Gats vells, van saber controlar les dinàmiques, deixant respirar el repertori amb els detalls acústics de Por i preparant el camí per enfrontar-se als ritmes juvenils de Núria, als riffs dels Who a Pantalons curts i els genolls pelats i al country-folk transparent d’Està plovent, però sobretot per reviure S’ha acabat i Tarragona m’esborrona sense perdre l’alè. Una emocionant Vespre cantada pel públic va tancar el relat 20/20, i després va arribar el bis fora del dictat cronològic i rematat amb Jo vull ser rei, que sempre va bé recordar la rauxa republicana, i Bon dia, la cançó inevitable i tanmateix sempre infal·lible. Com Els Pets.