El petó del monitor: senyal d'estima o abús?

BARCELONA.El dramaturg Josep Maria Miró no concep el teatre si no és des del compromís ètic i polític, encara que això li hagi comportat tràngols, com en l'última estrena al TNC de la polèmica Gang Bang (obert fins a l'hora de l'Àngelus) . "El 2012 a la cultura li hem de reclamar un paper", defensa l'autor. En la seva pròxima estrena, torna a incomodar l'espectador amb un altre conflicte, aquest cop plantejat des d'un vessant íntim, trivial i fàcilment identificable per tots els públics. El principi d'Arquimedes arrenca amb una anècdota: ha arribat el dia que els nens de la classe dels Cavallets es treguin la bombolleta i nedin sense flotador. Un dels petits, espantat, plora. Una nena explica als seus pares que ha vist que el monitor l'abraçava i li feia un petó per consolar-lo. Alguns pares, però, no ho veuen així: potser el noi s'ha excedit, potser tenia intencions lascives. La paraula pederasta plana sobre l'obra sense que s'arribi a pronunciar mai.

"En els últims 15 anys han canviat les nostres pautes de relació humana. Jo dic que hi ha hagut una americanització de la vida. Hem assumit la política de la por. Qualsevol persona, un amic, un veí, pot delatar-nos si no li agrada el que fem", explica Miró. L'obra, més que el fet en si -ni tan sols hi apareixen els nens del curs de natació-, exposa el conflicte des de quatre mirades adultes que defensen quatre postures: el monitor acusat (Rubén de Eguia), un company (Albert Ausellé), la directora de la piscina (Roser Batalla) i un pare (Santi Ricart). "És una obra que reclama un espectador actiu. El text va guanyar el premi Born 2011 i la gent que l'ha llegit veia de manera diferent la culpabilitat o la defensa del monitor. Depèn del model de relació social que cadascú defensi", explicava ahir Miró. El director i dramaturg no es mulla per una tesi: "Sóc poc resolutiu, però si escric sobre això, ja és evident que és una qüestió de principis".

La teoria de la por

El debat que serveix en safata aquesta obra per a les tertúlies post-teatre és quin tipus de societat volem. L'anècdota és traslladable a tots els àmbits, també a la política. "El discurs de la por i de la seguretat es ven molt bé aquest 2012", opina Miró. Toni Casares, director de la Sala Beckett -on s'estrenarà el muntatge dimecres vinent, dins el Grec-, celebrava ahir que per fi una obra plantegi una qüestió que el toca de ple: "M'indigna profundament quan a l'escola o a la guarderia de les meves filles els professors em demanen permís per fer-los fotos. És escandalós. Hem arribat a un extrem dels comportaments socials en què l'espontaneïtat és castigada".

Casares també destaca la sàvia construcció temporal i estructural del text, a més de la "necessitat estomacal d'enfrontar-se a aquest tema". La narració no té una estructura lògica, com tampoc la solen tenir els inputs que rebem de fets i notícies, que sabem per fases, desordenades, a partir de fonts diferents i amb una credibilitat desigual.

Facebook, xarxa de distorsió

El principi d'Arquimedes -una teoria física que té a veure tant amb la pressió feta sobre l'aigua com amb la flotació dels cossos- exposa un conflicte indissociable del món contemporani, "on tot va més ràpid que la capacitat que tenen els personatges per solucionar els problemes". I en aquesta voràgine, les xarxes socials hi tenen un pes crucial. "Facebook és una xarxa de difusió i de distorsió fantàstica. És un mitjà ràpid però no del tot fiable", opinava Miró.

Les xarxes són les que aixequen la llebre i posen en marxa la piconadora de crítics i malfiats. El noi s'adonarà que un fet anodí pot convertir-se en un problema gegantí. Quan li cauen les ulleres de la innocència, veu les mirades acusadores d'una societat contaminada.