'Petite maman': una petita joia d'una gran cineasta

'Petite maman'

(5 estrelles)

Direcció i guio: Céline Sciamma. 72 minuts. França (2021). Amb Joséphine Sanz, Gabrielle Sanz, Stéphane Varupenne i Nina Meurisse. Estrena als cinemes.

A Petite maman, la desaparició de dos adults –d'una banda, la mort de l’àvia; de l'altra, l’absència sobtada de la mare– posa en marxa un procés de fabulació infantil que permet a la Nelly, una nena de vuit anys, trencar la barrera del temps. A Céline Sciamma li basten dues localitzacions amb aire de conte de fades –una cabana feta de branques i una casa al mig d'un bosc– i poc més d’una hora per construir una obra modèlica a partir d'un treball de muntatge rigorós i petits gestos com el dels braços infantils que envolten unes espatlles adultes des del seient del darrere d'un cotxe per condensar la inexplicable intensitat del vincle maternofilial.

En una altra escena, dues nenes assegudes al voltant d'una taula de cuina són filmades en un pla-contraplà que, amb la senzillesa d’un tall, fulmina dècades de distància. No hi ha una manera més bella, més precisa, de parlar de la persistència del llegat familiar, de connectar els que vam ser amb els que serem i de reconèixer al rostre de la nostra mare, quan era petita, els trets propis. Com Cría cuervos, Petite maman mostra la infantesa com una illa misteriosa i plena de fantasmes on els jocs infantils conviuen amb una boirosa confusió entre passat i present, entre vius i absents. Si Saura utilitzava aquest dispositiu per denunciar el pes asfixiant d'un llegat terrible, Sciamma el fa servir, per contra, com a constatació d'una visió cíclica de l'existència que té un efecte terapèutic. Tant com un adeu dit a temps o l'abraçada que reconcilia una filla amb la seva mare.