El Petit de Cal Eril “No sé cantar gaire bé, però m’obsessionen les melodies”
Tres anys després del seu últim treball, El Petit de Cal Eril torna avui amb ‘La força’ (Bankrobber, 2016), el seu disc més conceptual. El de Guissona presenta 11 cançons nues i plenes de matisos per descobrir.
Feia temps que no teníem notícies teves...
He trobat un sistema que em funciona i és que quan donem una gira per acabada desapareixo i m’oblido de l’Eril durant el temps que faci falta. L’últim any i mig m’he dedicat a altres coses, a tocar amb el Ferran (Palau), amb el Pau (Riba), a gravar grups, a fer classes a l’Escac. Combino certes coses que estan al voltant de la música i el so mentre tinc el projecte aturat. Em va bé i tinc la sensació que després les coses surten més fluides.
Fins que tornes a fer cançons.
Aquest novembre m’hi vaig posar. És tot molt recent, ja que els temes tenen només dos o tres mesos, m’agrada fer-ho així. Durant el temps que no toco vaig acumulant idees i conceptes que m’interessen.
La força és, de fet, un disc bastant conceptual en què hi ha moltes idees que s’han d’anar madurant. La força
Molt menys del que sembla a primera vista, el nom del disc em va sortir el dia que vaig enviar el màster, fa tot just un mes i mig. Els títols de les cançons els vaig decidir el dia abans, fins llavors només eren números. El concepte general l’he fet després.
¿No et sembla que l’inici i el final del disc estan molt ben marcats?
Això és l’únic que tenia clar de bon principi, ja que El cap i L’adéu estan compostes amb hores de diferència i era evident que funcionaven així. L’adéu em va semblar, d’entrada, una cançó de comiat, és pràcticament com dir adéu simbòlicament al meu fill. En canvi El cap és una obertura clara, i coincideix que és el primer tema que vaig fer del disc. Els altres van anar sortint i l’ordre ha anat variant.
¿Llavors no segueix cap estructura narrativa a banda d’introducció i desenllaç?
Sí, i tant, només que s’ha construït a posteriori. Amb Vol i dol (2010) ho tenia tot clar abans de fer les cançons, sabia el títol del disc, d’alguns temes... però aquest cop he canviat el procés, ja que no vull repetir sistemes de treball. Ha sigut el meu propi subconscient el que ha marcat per on anava la temàtica del disc. La narració és als episodis, cada tema és un capítol de llibre. El canvi és que han aparegut un cop fetes les cançons, el nus del disc només havia de sortir.
Vivim en una societat en què es busquen consignes clares i fàcils de digerir i tu fas cançons plenes metàfores que necessiten el seu temps de reflexió.
Em sembla que és un disc molt poc comercial perquè no entra gens a la primera. La figura del buit (2013) era més fàcil en aquest sentit i a La força t’has de parar a escoltar amb més atenció si vols entendre alguna cosa. Potser m’ha sortit un disc una mica misteriós, fins i tot jo vaig trobant nous sentits a les lletres cada dia que passa. Potser la gent no necessita parar i reflexionar, jo sí.
La qüestió és: ¿cap a la tristor o cap a l’alegria?
Ni una cosa ni l’altra. Em considero una persona prou feliç tot i que és evident que un disc com Vol i dol tenia certa tristor a sobre. En canvi, aquest disc és més de dubte i certa melancolia. Tampoc m’ha influït especialment el meu dia a dia, perquè llavors totes les cançons parlarien de la meva família, que és el més important per a mi.
El tret que no has perdut des del teu primer disc és el gust per la melodia.
És bàsic. No sé cantar gaire bé, ni toco la guitarra perfectament, però m’obsessiona saber cap a on aniran les melodies. És una característica que analitzo molt a les cançons que faig i escolto. Em fixo molt en els temes del Joan Colomo, és un geni fent que les melodies vagin i tornin sense que ho esperis. Hi dono tanta importància que la majoria de vegades que descarto una cançó és perquè la seva melodia em cansa.
Les teves cançons mai estan sobreorquestrades i alhora no et cenyeixes al grup de pop clàssic. ¿Et veurem algun dia sense guitarra?
És possible. No m’ho he plantejat mai seriosament, però no ho descarto. De fet, el que més m’agrada ara mateix és tocar la bateria, que és el que faig amb el Ferran Palau.
Com és que les presentacions de La força
El concepte era ben senzill, volíem fer una gira per llocs on agradi el que fem. Ja hem provat de tocar en grans auditoris, llavors venien cinquanta persones i et preguntaves: “¿Això no ho podria haver fet al bar del poble?” Preferim tocar en locals on la gent s’ha escoltat el disc i després podem quedar-nos-hi a fer una cervesa. |