Peter Brook: "Si algú diu que un actor ha fet un Hamlet perfecte, o és un feixista o és un criminal"

BarcelonaPeter Brook (Londres, 1925) té un fil de veu i les idees claríssimes. "Si algú diu que un actor ha fet un Hamlet perfecte, o és un feixista o és un criminal. La perfecció no existeix. Hem de ser més modestos i respectuosos amb el que ens és desconegut, i de les obres de Shakespeare no n'arribem mai a esbrinar tots els misteris", ha afirmat el director de teatre aquest dimecres, des d'una de les sales del soterrani de la Pedrera, a Barcelona. Fascinat per la ressonància de l'espai i per com el so viatjava per les parets de l'edifici, Brook ha concedit una breu estona a la premsa per parlar del que més l'apassiona: Shakespeare.

Amb 96 anys, Brook és, probablement, el director de teatre viu més important d'Europa. La vellesa li ha limitat la mobilitat i fa que es cansi aviat, però no li ha impedit viatjar –ha vingut en cotxe des de Montpeller– ni seguir treballant. Aquest divendres estrenarà Tempest project al Teatre Lliure dins el Festival Grec. L'espectacle va sorgir d'un taller al Théâtre des Bouffes du Nord de París i està plantejat com una lliçó de teatre en què els actors, un repartiment procedent d'arreu del món, assagen La tempesta de Shakespeare. "És una obra sobre la qualitat del perdó. Els humans no som marionetes. Cadascú de nosaltres porta una tempesta dins que li cal calmar. Pot ser de còlera, del desig de trobar la llibertat o de la venjança, com passa amb Pròsper", subratlla Brook. Coincidint amb l'espectacle, la Filmoteca ha preparat un cicle amb quatre de les seves pel·lícules: Marat/Sade, Lord of the flies, Moderato cantabile i la versió de The Mahabharata que dura cinc hores i mitja.

Fer vibrar un espai buit amb la paraula

Han passat dècades des de l'estrena de Mahabharata, l'adaptació del poema èpic indi i una de les obres insígnia de Brook, que a Catalunya es va representar el 1986 al Mercat de les Flors. Amb aquella peça el director va col·locar els pilars d'una nova manera d'entendre el teatre, basada en l'espai buit, que ràpidament es va estendre arreu del món i va tenir una gran influència en la forma de representar un text a l'escenari. "El teatre d'abans era complicat: mecanismes, decoracions... Per començar a explicar una història cal un espai buit. Totes les imatges i la participació de l’espectador són essencials i fan que l’espai comenci a vibrar", diu Brook, que després va tornar a Catalunya amb Le costume i Une flûte enchantée.

En aquest espai sense artificis, captar i mantenir l'atenció de l'espectador és el gran repte de l'actor. "A vegades m’adormo al teatre si s’ha perdut la seqüència o el ritme. Si en un espai buit els actors no t’atrapen, llavors et pots avorrir terriblement. Mai es pot reemplaçar la part humana", assegura Brook. La seva manera de treballar amb els intèrprets, afegeix, no té gaire secret: "Fas proves, escoltes, repeteixes i vas desenvolupant l'obra. Shakespeare és un gran autor i, com a tal, cada paraula seva té sentit. És poesia i alhora silenci. A cada frase de les seves hi ha coses que no s'expliquen".

Al seu costat, la dramaturga francesa Marie-Hélène Estienne, mà dreta de Brook, subscriu totes les seves paraules. Estienne cita l'escriptor Jean-Claude Carrière, amb qui Brook va treballar durant molts anys i que va morir al febrer, com un dels artesans del llenguatge a l'hora de traduir Shakespeare. "Feia la llengua més senzilla i accessible, va saber apropar les obres als joves perquè fossin capaços de copsar-ne la força a través del llenguatge", subratlla la dramaturga.

Els joves són, de fet, un col·lectiu que interessa especialment a Brook. El Grec en convidarà uns quants a un assaig de l'espectacle ("com més millor", diu Estienne) perquè puguin descobrir com és treballar amb una de les figures fonamentals del teatre contemporani al món. Els espectadors més afortunats també podran veure'l en directe: si es troba bé, el director assisteix a les funcions de Tempest project i a vegades fins i tot s'anima a pujar a l'escenari i guiar els intèrprets. Donar suport als talents emergents és, segons Brook, el que més el reconforta, però ho diu amb humilitat: "Si mai em sento orgullós d’alguna cosa, poseu-me sota la dutxa i traieu-me de sobre tot el pes de l’arrogància".