La perversitat d’Isabelle Huppert clausura el Festival de Canes

Enviat especial al Festival de CanesPer què no roda Paul Verhoeven una pel·lícula cada any? És la pregunta que molts es feien ahir després de veure la seva magnífica i sorprenent Elle, el primer llargmetratge del director de Robocop i Instint bàsic des d’ El llibre negre (2006) i el millor tancament possible per a la competició oficial del Festival de Canes. Adaptació de la novel·la Oh... del francès Philippe Djian, la pel·lícula representa un cert retorn al Verhoeven europeu de Delícies turques i Els senyors de la guerra, explorador de la sinuositat moral i la misteriosa naturalesa del plaer.

Elle arrenca amb el pla d’un gat que contempla el que, pel so, no distingim si es tracta d’una parella fent l’amor violentament o, directament, una violació. La incògnita es resol amb el contraplà d’Isabelle Huppert estirada a terra amb la roba estripada mentre un home emmascarat abusa d’ella. Però l’ambigüitat dels primers moments no abandonarà la pel·lícula. El personatge d’Huppert, una executiva d’una empresa de videojocs, reaccionarà a l’agressió amb calma i una ferma determinació a no deixar que l’incident alteri la seva vida normal. Verhoeven tampoc permet que la violació determini la naturalesa del film. A Elle hi ha thriller de terror, però també comèdia de costums, sàtira burgesa i retrat psicològic, amb sorprenents barreges de tons foscos i lluminosos. Mentre la protagonista intenta esbrinar la identitat del seu atacant, continua dirigint l’empresa, veient-se en secret amb el marit de la seva millor amiga, flirtejant amb el veí i planejant un sopar de Nadal. I, a poc a poc, sorgeix una inesperada relació que tenyeix la pel·lícula d’un recargolament que arriba a cotes insòlites sense perdre mai el seu pervers sentit de l’humor.

“El film no vol oferir una mirada realista sobre una violació, s’ha de prendre més aviat com una fantasia, tot i que una que no voldries que succeís mai”, assenyalava ahir una Huppert que està increïble al film, tant per la fina ironia que imprimeix al seu personatge com per la solvència amb què, als 65 anys, representa l’objecte de desig compulsiu de diferents homes. El seu personatge podria ser perfectament una heroïna de Buñuel, una dona polièdrica i fascinant amb un passat traumàtic -és filla d’un assassí múltiple- que viu amb honestedat els seus impulsos més heterodoxos. “La vergonya no és una emoció prou forta per impedir que algú faci el que desitja”, afirma el personatge.

L’altre títol de la jornada, The salesman, també gira al voltant de la violència exercida sobre les dones. L’iranià Asghar Farhadi dirigeix un melodrama incisiu en què un matrimoni veu capgirada la seva vida quan ella és atacada per un desconegut a casa seva. El trauma posterior i la recerca sobre la identitat i els motius de l’agressor confrontaran aquesta parella moderna -tots dos actuen en una adaptació de La mort d’un viatjant - amb els prejudicis i la repressió de la societat iraniana. El conflicte entre el passat i el futur, el gran tema del director de Nader i Simin, tensa aquesta faula moral sobre el crim, el càstig i el perdó.

Primers premis

Arribats a la recta final del festival, comencen a caure els primers guardons, els de les seccions paral·leles. A la Setmana de la Crítica, el gallec Oliver Laxe s’ha imposat amb l’èpic periple a través del paisatge marroquí de Mimosas ; a Un Certain Regard, el premi a la millor pel·lícula se l’ha endut la finlandesa The happiest day in the life d’Olli Maki.

De cara al palmarès, l’altíssim nivell de la competició d’aquest any fa difícil aventurar un possible guanyador. El jurat presidit per George Miller podria entregar perfectament la Palma d’Or a dos mestres com Jim Jarmusch per Paterson o Paul Verhoeven per Elle, però també a l’alemanya Tony Edmann (premiada ja amb el Fipresci de la crítica), la romanesa Sieranevada i la brasilera Aquarius, que també és favorita al premi a la millor actriu per a Sonia Braga. I no es pot descartar un nom que sempre surt a les travesses: Pedro Almodóvar.