Per què ens pertorba tant l'art de René Magritte?

BarcelonaDavant un quadre del pintor belga René Magritte (1898-1967) és fàcil inquietar-se perquè es pot tenir la sensació que alguna cosa no encaixa. ¿Però què perseguia realment Magritte, què es posava en marxa quan agafava el pinzell? És el que intenta desxifrar La màquina Magritte, l'exposició coorganitzada per la Fundació la Caixa i el Museu Thyssen-Bornemisza que es podrà visitar al CaixaForum de Barcelona fins al 6 de juny.

Són 69 pintures procedents d'institucions, galeries i col·leccions particulars de més de 55 prestadors dels Estats Units, el Canadà, el Japó i Europa; i una selecció de fotografies i pel·lícules casolanes on es pot veure l'artista belga fent festes amb els amics, disfressant-se o fent performances. Barcelona no acollia Magritte des del 1998, quan es va fer una exposició a la Fundació Joan Miró. "Aquella, però, va ser una exposició canònica, cronològica, i nosaltres ens hem arriscat més i l'hem fet temàtica", explica el director artístic del Thyssen i comissari de la mostra, Guillermo Solana. "Ell era un artista metòdic que tornava una vegada i una altra sobre els mateixos motius, per això hem procurat reunir-los en grans blocs temàtics", raona Solana.

Més festiu i irònic que Breton

L'objectiu no és desvelar cap enigma però sí intentar que el públic vagi més enllà i es fixi en el mètode i el procés i pugui entreveure els engranatges de la imaginació d'un artista surrealista que va tenir més d'un desacord amb els surrealistes parisencs. "Magritte és un surrealista únic i va tenir conflictes amb el grup de surrealistes de París, sobretot amb André Breton", explica Solana. Breton, poeta, escriptor i assagista, es va erigir en el teòric del surrealisme: "Breton va convertir-ho tot en una espècie de culte i tot s'ho prenia amb molta serietat; en canvi, els surrealistes belgues van conserver més l'humor, la frescor, la provocació, l'esperit trapella i gamberro", reflexiona Solana. Al final, segons el comissari de l'exposició, Magritte ha marcat més l'art que hi ha hagut posteriorment que no pas el teòric del surrealisme: "Han estat més influents Magritte, Miró i Dalí que no pas les declaracions dogmàtiques de Breton".

El 1950 Magritte va signar el catàleg de productes d'una suposada societat cooperativa, La Manufacture de Poésie. Era l'únic pintor, els altres eren poetes i escriptors, i cada maquineta anava acompanyada del preu i d'una descripció. Així, per exemple, el rellotge servia per neutralitzar la noció de temps. L'objecte més car era una "màquina universal de fer quadres" que permetia a tothom poder compondre un nombre il·limitat de quadres pensants. El text el va escriure el poeta Paul Colinet però Magritte acostumava a dir que els seus quadres eren pensament visible. A més, com més èxit tenien els seus quadres, més recorria Magritte a crear noves versions dels quadres anteriors per produir efectes diferents. Era la seva màquina de fer pintura, a la qual es refereix el títol de l'exposició. I, en cada capa, hi ha una reflexió sobre la pintura, els seus artificis i les seves trampes.

Els tangos de Magritte i Miró

El poder del mag és el primer dels eixos temàtics de l'exposició i mostra quatre autoretrats que en realitat no ho són tant. "No s'assemblen a l'artista perquè li interessava crear situacions narratives absurdes i impossible, i volia explicar alguna cosa sobre l'artista, sobre el superpoder que tenia, com si fos un bruixot o un il·lusionista, de crear quelcom meravellós, sempre amb un punt irònic", diu Solana. Entre aquests quadres destaca Temptativa de l'impossible (1928), on l'artista, vestit de cap a peus, fa sorgir una dona tota nua: "És absolutament patriarcal, però és el moment que és", diu Solana. I a El mag (1958) Magritte utilitza els superpoders per alimentar-se.

El comissari creu que Miró va inspirar Magritte a l'hora de combinar paraules amb imatges figuratives en les obres que conformen el segon bloc temàtic, Imatge-paraula. "Miró, però, era més líric i Magritte més analític", matisa Solana. Miró, Dalí i Magritte es coneixien i compartien l'esperit més festiu del surrealisme. El marxant del pintor belga vivia al mateix immoble que Miró, a París, i Solana explica que els dos artistes formaven parella a l'hora de marcar-se un tango. Magritte també havia compartit platja i banys amb Dalí a Cadaqués.

La cancel·lació del rostre

El tercer capítol, Figura i fons, és força inquietant perquè sempre es té la sensació que alguna cosa no és com hauria de ser: els cossos sòlids estan buits i a través seu apareix el paisatge. L'artista inverteix la figura i el fons com a Els grans viatges, on un arbre es combina amb un cefalòpode, un cos de dona, un poble i un paisatge de muntanya. Al quart capítol, Quadre i finestra, Magritte es carrega la perspectiva i juga amb el que hi ha sobre el cavallet o darrere la finestra. A La condició humana, per exemple, l'espai entre davant i darrere de la tela es converteix en dins i fora d'una habitació.

Al cinquè bloc, El rostre i la màscara, la cara no és on hauria de ser. En molts quadres, per exemple, apareix tapada amb un drap, o la figura està d'esquena i el mirall que hauria de reflectir el rostre repeteix la imatge de l'esquena. Una llum intensa ho tapa tot a El principi del plaer (1937). El rostre també pot aparèixer en altres parts del cos o en objectes propers. Per què ho feia? La mare de Magritte es va suïcidar i el seu cos va aparèixer al riu Sambre dies més tard i amb el rostre tapat amb la camisa de dormir. Podria ser també que s'hagués inspirat en L'enigma d'Isidore Ducasse (1920) de Man Ray. Solana creu que és també perquè el rostre és on es reflecteix l'expressivitat: "Quan el cancel·la arremet contra la tradició occidental de posar el subjecte humà al centre de tot".

Dos pols oposats tanquen l'exposició: mimetisme, on els cossos camaleònics es confonen amb el paisatge, i megalomania, on passa exactament el contrari: el cos devora l'espai. Magritte era un gran admirador de Lewis Carroll i, de fet, alguns dels quadres d'aquest últim apartat recorden Alícia al país de les meravelles, com la dona telescòpica de La importància de les meravelles (1927). "Magritte ens arrenca de la nostra zona de confort", conclou el comissari de l'exposició.