L'exposició del Born ha coincidit amb un altre esdeveniment encara més important per als fans del Perich: la publicació d'un llibre inèdit en què el Perich treballava poc abans de morir. "Les pàgines van aparèixer en un sobre fa uns anys, quan la família es va vendre la casa que tenia a Premià de Dalt", explica Kap, que s'ha encarregat de l'edició del "llibre més personal que va fer mai el Perich", Un abric verd penicil·lina (Angle/Ajuntament de Barcelona), en què l'humorista recorda la seva infància en una escola religiosa. "És un Perich que sent la necessitat d'explicar-se i de retratar amb la seva mirada destructiva aquell franquisme i els capellans que el van marcar tant –diu Kap–. Ell sempre deia que era ateu gràcies a l'educació que va rebre". L'altra novetat editorial relacionada amb el Perich és Els gats del Perich (Trilita Ediciones), una antologia de les vinyetes felines que es va publicar just després de la mort de l'humorista i que feia anys que era impossible de trobar.
Un viatge a través de l’humor crític i sense caducitat del Perich
Una exposició, un inèdit i una reedició reivindiquen el ninotaire 25 anys després de la seva mort
BarcelonaUn senyor amb bigoti llegeix en una postal de Nadal "Merry christmas!" i exclama "¡Qué manía les ha cogido con el catalán!". Un home amb màscara de gas obre la porta del "Departamento de finanzas del partido". Un militant d'esquerres resignat llença la falç i el martell a les escombraries. Són vinyetes d'humor gràfic de fa més de 30 anys que s'exposen a partir d'aquest dijous a El Born Centre de Cultura i Memòria en la mostra Perich 1941-1995. Humor amb Ulls de Gat, però es podrien haver publicat perfectament avui, i això que el comissari de l'exposició, el ninotaire Jaume Capdevila (Kap), no ha buscat acudits que dialoguessin especialment amb el present. "És que el Perich s'escapa del seu context i ens parla del que vivim ara mateix", diu Kap. Un altre exemple és aquest aforisme: "Resulta lamentable comprovar que l'amor no pot durar eternament i que, en canvi, el plàstic sí".
25 anys després de la seva mort, l'humor del Perich no només no perd la vigència, sinó que continua disparant contra els grans temes dels nostres dies: la llibertat d'expressió, la desigualtat social, la intoxicació dels mitjans de comunicació i la corrupció dels poderosos. Jaume Perich (Barcelona, 1941 – Mataró, 1995) va ser un dels grans ninotaires de la segona meitat del segle XX a Catalunya i Espanya, assot de les elits econòmiques, la monarquia, el clero i la classe política i, sobretot, un d'aquells casos estranys en què qualitat i popularitat coincidien: el seu llibre Autopista va ser el més venut a Espanya el 1971 i el 1972.
"Volíem que l'exposició fos un homenatge al Perich dibuixant de premsa, però també al Perich menys conegut –explica Kap–. El Perich era un geni, però les coses no li sortien perquè sí, eren fruit d'un treball". El comissari ha confeccionat la mostra amb originals i documentació provinents del llegat del Perich –que la família va dipositar a l’Arxiu Històric de Barcelona– passant revista a diverses facetes de l'humorista, començant per un espai amb fotos familiars, llibres i la inevitable ampolla de whisky i caixa de cigarretes de la seva marca, Condal. "És la part dedicada a l'home que hi havia darrere del dibuixant", comenta el comissari de la mostra.
El segle XX segons el Perich
Tret d'una sala dedicada a la tradició satírica catalana amb dibuixos –entre d'altres– d’Apel·les Mestres, Cesc, Gin, Conti o Ivà, la resta de la mostra està dedicada al Perich humorista: la seva dèria pels gats, la sèrie més coneguda (Noticias del 5º canal), les aparicions televisives, els treballs en animació... És una mirada calidoscòpica presidida per un gran mural que superposa la biografia del Perich, les grans notícies de la segona meitat del segle XX i els apunts de l'humorista en forma d'acudits gràfics o aforismes genials com "L'home no només és l'únic animal capaç de riure's d'ell mateix, sinó que també és l'únic capaç de prohibir que es riguin d'ell" o "Existeix el perill que alguns dels que parlen massa de la pàtria s'oblidin de la gent que hi viu".
Però si una cosa queda clara passejant-se per la mostra és que el Perich no es casava amb ningú. "Es fotia amb els catalanistes, els espanyolistes, amb la dreta, amb l’esquerra, amb aquests, amb els altres... Ell era un home d'esquerres però era crític amb tothom", diu Kap. "En això ajudava la seva decepció amb els partits", apunta Raquel Perich, filla del dibuixant. Ella encara recorda com, el matí després de les eleccions generals del 82, el primer que va veure en llevar-se va ser un dibuix del seu pare que deia: "Benvinguda a la nova Espanya socialista". "I no ho deia amb ironia, sinó amb una eufòria brutal –subratlla–. Però la il·lusió va morir molt ràpid".
Fins i tot la seva filla reconeix que no "era fàcil viure" amb el Perich. "La meva mare sempre ho deia –recorda–. Un dia em va dir que jo no li havia interessat gaire fins que havia pogut mantenir una conversa amb mi. Era com els gats, tenia els seus moments: de vegades et feia fora del seu despatx amb un «Tanca la porta per fora» i d'altres et buscava i venia a explicar-te coses".
Ninotaire de ninotaires
Per descomptat, el Perich és un referent per a ninotaires com els que aquest dimecres han acudit a la crida de Kap per presentar l'exposició: Miquel Ferreres, Ant, Toni Batllori, Raquel Gu, Tom, Fer, José Luis Martín, Kim, Mariel, Joma i Carlos Azagra, un dream team irrepetible de l’humor gràfic català. I és que el Perich era un dels humoristes més estimats del gremi: "No era un home sociable, però li agradava estar amb la seva gent", diu Kap. Fer recorda que el Perich li va donar el seu nom artístic. "Em va dir que li agradava com dibuixava, però no l'àlies que feia servir, JAF. «Com et dius de nom?», em va preguntar. I jo: «José Antonio». «Uf –va dir–. I de cognom?». «Fernández». I ell: «I de segon?». «Fernández». Al final va dir: «Posa’t Fer». I això vaig fer".
El Perich també va obrir la porta de la professió a gent com Kim, JA i José Luis Martín. "La primera vegada que vaig veure el Perich va ser a la redacció de la revista Por Favor –recorda Martín–. Obro la porta i veig els meus tres ídols: ell, Vázquez Montalbán i Forges. Quasi tinc un infart. I no només em va fitxar al Por Favor, sinó que quan va marxar de La Vanguardia em va recomanar perquè el substituís". Un dels socis habituals del Perich en l’època de Por Favor era Tom. "El Jaume i jo ens trucàvem cada tarda –rememora–. En part perquè la feina del dibuixant és solitària i necessites compartir les idees amb els altres, però sobretot per comentar la sèrie Arriba y abajo, que els dos vèiem perquè una de les actrius estava molt bona". El Perich no amagava l'afició a l'alcohol i les dones. Era una època en què el whisky era indispensable a les redaccions. "Jo, quan el recordo, sempre el veig amb el cubata a la mà", diu Martín.