'Performance' feministes d'arreu del món ocupen la Fundació Antoni Tàpies

BarcelonaUna dona orinant en públic. Un passeig per un centre comercial amb un home lligat com si fos un gos. Una dona nua, davant el mar de Tel-Aviv, amb un 'hula-hoop' fet de filferros que li esgarrapen la pell. Són només tres exemples del què es projectarà a la Fundació Antoni Tàpies fins el 17 de febrer. 'Re.act.feminism # 2' es podrà veure en un museu però no és una exposició, sinó que és un arxiu que aplega fotografies, vídeos, àudios i textos de 'performances' feministes. N'hi ha 160 provinents de 40 països i l'arxiu va creixent. "És un arxiu itinerant, Barcelona és la seva sisena estació, i a cada parada incorporem nou material", assegura una de les comissàries de l'exposició, Bettina Knaup.

Així, els performance que es facin a la capital catalana es sumaran a l'arxiu. Un d'ells serà 'Malarmat revisat' a càrrec d'Esther Ferrer, que es podrà veure en directe el 23 de novembre. Knaup i Beatrice Ellen Stammer van començar el projecte de 'Re.act.feminism # 2' el 2007. En aquell moment hi havia una revifalla del 'performance': "És una paradoxa però aquest art que havia abandonat els museus pel carrer, havia tornat a les institucions", assegura Knaup. Hi va haver un primer projecte a Berlín i després l'arxiu va anar creixent amb peces d'un gran nombre d'artistes i col·leccions des de la dècada dels 60 fins l'actualitat. Hi ha icones com Yoko Ono però també artistes desconegudes que han estat rescatades de l'oblit.

Les comissàries col·laboren amb investigadores del Líban, Paquistan, Egipte, el sud dels Estats Units, l'Europa de l'Est, els països llatinoamericans. L'objectiu és tenir una visió global i intergeneracional d'aquesta manifestació artística que té un caire reinvidicatiu. La interpretació d'un mateix 'performance' pot ser molt diferent depenent dels ulls de qui la mira. Com a exemple, un vídeo d'una artista polonesa: Natalia LL es col·loca a la boca diferents objectes amb forma fàl·lica i ho fa de manera sensual. És un vídeo dels anys setanta. "A Occident ho veiem com un vídeo eròtic però a Polònia en aquell moment –encara existia la Unió Soviètica– es va veure com el desig de consum per part d'una societat que no tenia cap article de luxe", assegura Ellen Stammer.