La perfecció es diu Cate Blanchett

Encara s’ha d’escriure el paper capaç de deixar fora de joc Cate Blanchett. El seu art consisteix a executar cada gest, pronunciar cada paraula i invocar cada emoció amb un precisió entre exquisida i enervant. El seu horitzó és la perfecció i, als 44 anys, amb 6 nominacions als Oscars, el sobrenom de la nova Meryl Streep cada dia li escau amb més propietat -només Kate Winslet sembla en condicions de pispar-li aquest reconeixement extraoficial-. De fet, Blanchett ja sembla que estigui en condicions de competir amb Streep en la categoria de millor simulació de sorpresa en la celebració d’un Oscar ; en aquest cas, el de millor actriu per a Blue Jasmine, un dels premis més cantats de la nit de diumenge.

L’última proesa de l’actriu australiana té un vessant qualitatiu i un de quantitatiu. De la banda dels números, Blanchett s’ha guanyat un lloc en el selecte grup d’actrius que s’han endut, en un mateix any, els quatre guardons més importants de la temporada de premis: l’Oscar, el Globus d’Or, el Bafta i el Premi del Sindicat d’Actors dels Estats Units. Un reconeixement que li ha arribat gràcies a un rol que, ara mateix, no inspira gaire confiança a la Meca del cinema. I és que parlem d’un personatge, el de Blue Jasmine, que funciona clarament com l’ alter ego gestual i neuròtic de Woody Allen. Blanchett va saber esquivar amb elegància la possible polèmica amb un discret agraïment a Allen. Res no podia deslluir la seva segona pujada triomfal a l’escenari del Kodak Theatre de Los Angeles. Recordem que l’any 2004 Blanchett ja havia estat destacada com a millor actriu secundària per L’aviador, on va encarnar una altra reina de la precisió, Katharine Hepburn.

A la Blanchett de Blue Jasmine cal reconèixer-li un altre impossible: que sentim una certa empatia per una criatura trastornada i arribista, una pobra nena rica de l’alta societat de Manhattan que cau en desgràcia quan el seu marit multimilionari és condemnat per frau fiscal. Com s’apuntava a l’inici, no sembla existir el paper capaç de desmuntar el talent de Blanchett. Fins i tot es va atrevir a interpretar-se a si mateixa i a una cosina de ficció en un episodi de Coffee and cigarettes, de Jim Jarmusch; va signar la seva immortalitat icònica gràcies a l’etèria Galadriel d’ El senyor dels anells, i va ser el doble perfecte de Bob Dylan en el metabiopic I’m not there, de Todd Haynes. Si Blanchett naufraga algun dia, serà probablement per un excés de perfecció.

La nova ventafocs de Hollywood

Juntament amb les resurreccions fílmiques i els missatges mesuradament progressistes, l’Acadèmia sent debilitat per les figures sorgides de manera inesperada en el cor de la indústria. A falta d’un Oscar a l’actor o actriu revelació, les categories d’intèrpret secundari acostumen a complir aquesta funció. I aquest any la millor actriu secundària, la keniana d’origen mexicà Lupita Nyong’o, va arribar amb un regal que l’Acadèmia valora com l’or pur: flamarades de genuïna emoció.

El discurs de Nyong’o, encapçalat pel record a la Patsey, l’esclava a qui dóna vida a 12 anys d’esclavitud, -“No se m’escapa que tanta alegria en la meva vida es deu a tant dolor en la d’altres”, va dir-, dibuixa en l’imaginari de Hollywood tot el que l’Acadèmia desitjaria ser: una propulsora del Somni Americà. “Es vingui d’on es vingui, els somnis són vàlids”, va exclamar Nyong’o. Si pot ser, un somni embolicat en un vestit de ventafocs i tocat per la delicada tenacitat d’una actriu amb talent i consciència.