Una pèrdua familiar, el més terrorífic del Festival de Sitges

SitgesPer trobar històries de terror sovint no cal anar gaire lluny. Enamorar-se o perdre algú són experiències amb un gran potencial per mobilitzar les nostres pors i ansietats, i el cinema fantàstic és un vehicle perfecte per explorar-les de manera catàrtica. D'això en parlava la crítica Desirée de Fez a l'assaig La reina del grito, que David Casademunt va citar diumenge en la presentació a Sitges del seu debut, El páramo: “De la mateixa manera que la Desirée s'obre en canal parlant de les seves pors, jo he intentat fer el mateix a la meva pel·lícula”.

Produïda per Netflix, El páramo situa la història al segle XIX, en una granja enmig del no res on viuen aïllats del món una parella (Imma Cuesta i Roberto Álamo) i el seu fill (Asier Flores, gran descobriment). L'escenari desolat, gairebé de western, potencia el vessant al·legòric d'un relat sobre la pèrdua i l'aïllament que clava les arrels en la biografia del director. “És una història molt personal, parla del procés que vaig viure de jove quan vaig perdre el meu pare –ha explicat aquest dilluns Casademunt–. A l'Escac ens van ensenyar a filmar el que coneixíem, però el que és bonic del cinema és que permet fer-ho des dels codis del gènere, no literalment”.

Aquesta història de descomposició familiar, monstres interiors i pors heretades de pares a fills també beu molt del cinema de Juan Antonio Bayona, amb qui fins i tot comparteix productora, Rodar y Rodar. Casademunt no se n'amaga: “M'encanta Bayona i vaig anar tres cops al cinema a veure El orfanato. De fet, hi ha alguna escena d'El páramo que agafa idees seves”. La seva aposta pel terror íntim i emocional va sobrada d'entusiasme, però necessita més reflexió, polir una direcció erràtica i, si és possible, històries que no emboliquin tant la troca.

Adopta un xai

I d'una granja perduda a la fi del món a una altra. La de Lamb és d'un matrimoni islandès que té cura d'una explotació ramadera de xais. Sense contacte amb el món exterior, viuen per la feina, immersos en una rutina silenciosa que els serveix de bena per cobrir el dolor per la filla que van perdre. Però tot canvia el dia que una ovella dona a llum una criatura humana amb cap de xai i, sense rumiar-s'ho gaire, se l'emporten a casa i la tracten com a filla pròpia. Amb una Noomi Rapace molt més continguda que a The trip, Lamb es revela com un sòlid drama familiar que utilitza amb naturalitat l'element fantàstic i el terror sense perdre mai de vista que l'objectiu és parlar del trauma de la pèrdua i de com l'amor per un fill pot normalitzar les situacions més inversemblants. Tot i un final massa abrupte, el debut de Valdimar Jóhannsson és una de les pel·lícules fantàstiques de la temporada.