Carolina Setterwall: "Volia explicar totes les parts del dol, també les que m'avergonyien"

BarcelonaQuan feia tan sols vuit mesos que havia tingut el seu primer fill, la sueca Carolina Setterwall (Sala, Suècia, 1978) va perdre el seu company. Un matí no es va despertar i tot va canviar de sobte. "Havia perdut el meu amor, el meu company, el pare del meu fill i en certa manera el meu futur", diu l'autora d'Esperem el millor (Empúries / Seix Barral), que ha traduït Ivette Miravitllas. Durant un any d'insomni, Setterwall va començar a abocar tot el que sentia. A mesura que escrivia sobre la pèrdua, també creixia la història d'amor que havia viscut molt pocs anys abans amb el pare del seu fill. Al llibre les dues narracions corren paral·leles, la de l'enamorament i la del dol. És un relat molt honest perquè Setterwall, que ha treballat al sector musical i a l'editorial, no ha volgut embellir res.

Va començar a escriure just després de la mort de l'Aksel.

— Escriure m'ajuda a entendre el que sento i necessitava fer-ho. A més, durant el primer any no podia dormir a les nits i l'únic que podia fer era seure al costat del meu fill, mentre dormia, i escriure.

És un relat força honest, no amaga la ràbia, el sentit de culpa, la frustració... I decideix no embellir res.

— Va ser una decisió molt conscient, perquè hi havia sentiments i emocions que no explicava a ningú, ni tan sols a la família o als amics. En aquest sentit, em sentia molt sola. Vaig buscar literatura del dol però no trobava cap llibre que expliqués la meva història ni els meus sentiments. Quan vaig començar a escriure, volia explicar-ho tot, tot el que vaig sentir, també aquelles parts que m'avergonyien. No volia oferir una imatge pura, neta i amable de mi mateixa sinó mostrar-ho tot i arribar així a persones que potser han sentit el mateix. Després molta gent m'ha dit que al llibre hi podien reconèixer coses. El nostre món, sobretot amb les xarxes, ofereix una realitat molt distorsionada, tot sembla fàcil i tothom sembla perfecte però som éssers humans amb problemes.

Per què va decidir creuar les dues històries, la del dol i la de l'enamorament?

— Al principi no volia escriure una història d’amor però no podia relatar el dol sense explicar el que havia perdut, el meu amor, el pare del meu fill, el meu company, el meu futur. Primer eren petites coses però després aquesta part va anar creixent.

Hi ha un punt de tristesa perquè explica l'enamorament en el moment del dol.

— Vaig passar moltes hores castigant-me a mi mateixa i pensant que no havia estat la millor nòvia per a ell, però en algun punt vaig haver d’intentar perdonar-me. No pots estar sempre pensant que perdràs algú i actuant en conseqüència. Ell i jo teníem ritmes molt diferents. Ell volia fer-ho tot molt lentament i vam tenir discussions molt fortes perquè jo volia anar més de pressa. I no hi volia amagar, això.

Ara entén millor l'Aksel?

— Sí, definitivament. M'ha ajudat molt escriure-ho tot i ja han passat més de set anys des de la seva mort. No soc la mateixa. Respecto molt més les diferències i tinc més tolerància però també tinc molta més por i tendeixo a pensar en el pitjor. Pateixo molt més per si li passa alguna cosa al meu fill o a la gent que estimo.

Hi ha un moment, abans que morís l'Aksel, que també diu sentir-se sola. L'embaràs i els primers mesos amb el fill tampoc van ser fàcils.

— Sí, també em vaig sentir sola abans que es morís perquè havíem discutit sobre si tenir fills o no. Jo tenia 34 anys i pensava que cada any seria més complicat per a mi ser mare, i ell, com a home, tenia molt més temps. Quan em vaig quedar embarassada també em vaig sentir culpable perquè l'havia arrossegat a ser pare quan ell no ho tenia clar i vaig assumir totes les responsabilitats. El vaig apartar. Però ell va morir quan només feia vuit mesos que érem pares, mesos en què jo havia estat dia i nit amb el nostre fill. M'havia d'incorporar a la feina la setmana següent. Havien estat mesos molt difícils i va ser terrible que s'acabés just aleshores. M'hauria agradat compartir més i conèixer temps més feliços com a pares.

La maternitat també va ser un impacte; escriu sobre la fragilitat que va sentir els primers mesos.

— Creia que seria la mare perfecta i em vaig sentir molt fràgil els primers mesos. No era tan forta com em pensava.

Al llibre és molt important l'entorn, els amics i els familiars, i l'ajuda que li donen.

— No la vaig demanar, pràcticament es van introduir a la força a la meva vida. Jo estava tan confosa que ni tan sols sabia el que necessitava. Quan algú passa per una cosa semblant, dic que la família i els amics hi estiguin, allà, si cal portant menjar, netejant i ordenant la casa, el que sigui. Perquè al principi tothom està molt confós. Tampoc em sentia còmoda demanant a amics o familiars si podia anar amb ells de vacances. Va ser llarg, el dol. No perquè plorés cada dia, però va passar molt de temps fins que el meu fill i jo vam trobar el nostre lloc.

Al principi ho volia resoldre ràpidament, fer teràpia i superar-ho tot.

— Sí, em volia recuperar aviat perquè volia ser una bona mare i que el meu fill fos feliç. Si ell pot ser feliç i tenir una infància feliç, ja està, és el que necessito fer, pensava. Però no funciona així. El temps em va ajudar i també el fet de no estar sola amb el meu fill. Vaig trobar una comunitat de dol, de persones que havien patit pèrdues, i em va ajudar molt parlar amb elles i intercanviar sentiments i experiències. També va ser important passar temps amb els meus amics.

Quan va escriure el llibre pensava en el fet que el seu fill podrà llegir-lo quan sigui més gran?

— Sí, definitivament. Quan vam entrar en el procés d'edició, el manuscrit era molt més llarg, em van demanar que el llegís amb els ulls dels altres, entre ells, els del meu fill. Sempre he estat conscient que havia de parlar amb total llibertat amb el meu fill. Quan era petit em preguntava si podíem anar a veure el seu pare, si era al cel, agafant un avió o un coet. Preguntava on era. Ara té vuit anys i fa altres preguntes i pateix molt per si em passa alguna cosa a mi. Parlem de tot obertament. Quan vulgui, llegirem el llibre junts.