Perdida

Podria semblar, a primera vista, una mera adaptació fidel de la novel·la homònima de Gillian Flynn. Però Perdida es desplega com una de les disseccions més brutals del matrimoni que ha presentat mai el cinema nord-americà, a més de confirmar David Fincher com un mestre de l’enginyeria narrativa. A partir d’un joc amb el punt de vista que obliga a replantejar-se la història a mesura que avança, el director de Seven arma un thriller en què les motivacions per al crim ja no són ni els diners ni el sexe sinó un impuls més propi d’una època tan mediatitzada com la nostra: encaixar en la imatge pública que cadascú es construeix d’ell mateix. Com és habitual en els últims films de Fincher, la música de Trent Reznor i Atticus Ross, tan ben col·locada, contribueix a crear un clima d’un desassossec quasi existencial. I l’esplèndida presència de Rosamund Pike en el paper principal, com a dona obsessionada a controlar el relat de la seva pròpia vida, certifica que som davant de la pel·lícula més perversament hitchcockiana del segle XXI.