Pep Tosar critica el teatre acomodatici des del TNC

BarcelonaQuan Pep Tosar estrena un nou espectacle propi surten a la llum les seves ambicions artístiques i també les seves frustracions, desitjos i retrets; dues cares de la mateixa moneda. Tosar és un artista que va per lliure, que defensa a ultrança l’aposta per un teatre d’arrel poètica, al marge de modes i taquilles, i l’ha mantingut sense concessions i amb tossuderia. Sense escala de grisos. Ho demostren les declaracions incendiàries amb què presentava el muntatge que estrena al Teatre Nacional, Qui bones obres farà : “La cartellera de Barcelona és la mostra d’una societat corrupta i decadent. I tothom té molta por de parlar d’això -afirma-. Avui resulta impossible fer un espectacle en què d’una manera o altra no hagis d’estar vigilat per condicionaments econòmics. Òbviament no només passa al teatre, també a la literatura, la música...”, denunciava, apuntant amb el dit acusador també als polítics.

Després de trucar a la porta del TNC diverses vegades sense èxit, recordava Tosar, finalment va ser el director Xavier Albertí qui li va proposar d’estrenar un muntatge que després ha anat posposant durant més de tres anys per problemes econòmics. Qui bones obres farà recalarà a la Sala Petita del Nacional a partir de demà i fins al 12 de juny. Pep Tosar ha aprofitat l’oportunitat per abocar a l’obra les seves preocupacions i opinions sobre la deriva del teatre, i ho ha fet seguint un dels seus dramaturgs de capçalera, Anton Txékhov, i l’estructura, conflictes i personatges de L’hort dels cirerers. “ L’hort és una elegia, un poema destinat a lamentar la pèrdua d’un temps, d’una cultura, d’una manera d’estar en un món que Txékhov detectava que estava a les acaballes”, diu Tosar. I explica: “En canvi, jo he escrit una elegia que és com una cerimònia funerària d’un teatre irrecuperable però que jo encara disfruto, el teatre de la paraula, de la poesia, el que no pensa en condicionaments econòmics, que només es feia per arribar a l’espectador a través de les emocions, sense trampes”.

La família aristòcrata en decadència de finals del segle XIX de Txékhov es converteix aquí en una companyia teatral endogàmica que regenta una sala des de fa 35 anys. Van tenir esplendor als 80 però després, com que no han volgut fer concessions ideològiques, han deixat de tenir el favor del públic i ara han de fer front a un desnonament. L’argument, esclar, podria remetre al Teatre Lliure dels 70, a la Sala Beckett o bé fins i tot a la sortida malhumorada de Tosar del Círcol Maldà, però “per esvair la incògnita”, explica que el seu referent és A Barraca, una sala fundada per Hélder Costa l’endemà de la Revolució dels Clavells el 1975 i que avui viu una situació semblant a la de Qui bones obres farà.

Imma Colomer, Tilda Espluga, Mireia Ros, Xavier Ripoll, Evelyn Arévalo, Pere Eugeni Font i Xavi Sáez formen part d’aquesta companyia, que assaja l’última obra amb la qual tancaran la sala, La gavina, un text que precisament aborda el paper de l’art i la posició de l’artista. Així, Pep Tosar fa al llarg de 2 hores i 45 minuts un joc de miralls constant, sempre en paral·lel amb el referent de L’hort dels cirerers. El mateix autor i director interpreta Txékhov, un personatge que presenta l’espectacle i ajuda a enfocar la mirada del públic.

Tosar afirma que aquesta obra també és “una elegia a l’espectador desaparegut, el que fa temps que va perdre la confiança en el teatre perquè té poques possibilitats de trobar coses que el desassosseguin, l’inquietin, li facin visible el que roman invisible”, diu parafrasejant Blai Bonet. “Em dirigeixo a un espectador que no busqui el llenguatge televisiu, que pressuposa que és imbècil, i que estigui disposat a ser colpejat, avorrit, interessat... que confiï en el teatre”. Tanmateix, sembla que tampoc en això té esperances: “Crec que l’espectador que ha resistit arravatadament la transformació cultural de la ciutat en part s’ha adaptat al que hi ha. I el més radical fa temps que no va al teatre o hi va de manera puntual”, sentencia.