Pep Puig, entre la llum de la infantesa i el desengany adult

Barcelona“No sé on coi s’han ficat els anys. Quin tòpic, oi? Però és que és així, des que vaig complir els quaranta és una pregunta que no para d’increpar-me, els anys, els anys, on coi s’han ficat. Quina desesperació, el temps!” Aquesta és una de les queixes del narrador de la nouvelle de 70 pàgines L’amor de la meva vida de moment, situada al mig del primer llibre de relats de Pep Puig, que publica L’Altra. “A mesura que et vas fent gran t’adones que el temps se t’escurça moltíssim, i si fa quinze anys podia dedicar-me a escriure novel·les, ara faig textos més curts -raona l’autor, que trenca vuit anys de silenci: la seva segona novel·la, Les llàgrimes de la senyoreta Marta, es va publicar a Empúries a principis del 2007-. En tot aquest temps que separa un llibre de l’altre he escrit una altra novel·la, que vaig deixar córrer perquè no tenia prou ànima ni veritat, he fet uns quants contes i he tingut un nen”.

A la nouvelle que dóna títol al recull, format per set relats, el narrador emprèn un viatge en el temps per recordar una noia de qui es va enamorar de petit -hi ha, també, una excursió a Olot per trobar-la durant el servei militar- i, de passada, recomana als seus amics que no tinguin descendència. Hi està d’acord, l’autor? “Igual que l’home que explica aquesta història, a mi tampoc m’agrada la gent que té una visió complaguda de la paternitat -diu-. Trastoca molts aspectes de la teva vida. És un canvi profund. Entre altres coses, t’allunya del que escrius... I, en canvi, a un fill te l’estimes molt, te l’estimes de debò”. Pep Puig diu que els homes tenen “una naturalesa dispersa”, i recorda aquella expressió de Javier Marías sobre l’home que s’acaba de casar: el matrimoni és un “presentimiento de desastre ”.

Una veu íntima

La primera persona -honesta i amb més dubtes que certeses- en què els contes ens arriben pot fer confondre el narrador amb l’escriptor. “Parlant des d’un jo puc fer moltes trampes i fingir que el que explico als lectors és veritat -diu Puig-. Si hi ha alguna cosa que uneix aquests contes són les descobertes que hi fan els personatges. El món per on corren és lluminós, però el que hi troben fa una mica d’angúnia”. L’amor de la meva vida de moment arrenca amb un nen de deu anys que es “capfica” per una noia de cos perfecte a qui veu cada dia a la piscina. El nen s’adonarà que el seu oncle també desitja la noia i no pararà fins que descobreixi un gran secret.

“Als primers contes hi ha un espai bucòlic amb coses que no encaixen i que produeixen una certa sensació de rebuig -admet Puig-. La versió inicial del llibre es deia L’amor de la meva vida, però hi ha un moment en què els narradors ja s’han fet grans i miren cap al passat amb una idea que comparteixo: res és perdurable. Fins i tot els amors d’infantesa estan sotmesos als canvis del temps. Per això hi ha contes en què els nens parlen de la noia que els agrada i de com se n’enamoren i d’altres en què són homes els que parlen del seu passat o del present”. A Secrets d’un matrimoni -que fa pensar en alguns contes de Peter Stamm i en el Maurici Pla de L’alquímia del mercat d’alquímies - un home contracta un detectiu perquè descobreixi l’amant de la seva esposa i acaba tenint una sorpresa desagradable. I Dúgol, l’última narració, recorre la infidelitat entre el narrador i la dona d’un amic, la Maite, amb qui cada setmana queden d’amagat a la biblioteca de Tarragona per intercanviar-se lectures.

“Per a mi, l’escriptura consisteix a anar descobrint habitacions privades, i en aquests contes hi ha una intimitat que et fa sentir incòmode -explica Puig-. Al principi tenia la necessitat d’agradar al meu pare, però més endavant vaig descobrir que si seguia per aquest camí no faria res de bo. Un trompetista treu els dimonis tocant la trompeta; un autor, en canvi, exposa els dimonis en paper. T’arrisques a dir coses grosses, escrivint”. Potser per aquest motiu Pep Puig, que va debutar el 2005 amb L’home que torna (Empúries), encara no ha abandonat la literatura. “Diuen que llegir novel·les a partir dels 40 anys és de cretí: potser la cretinada és escriure’n”, diu, amb la ironia de qui ja treballa en la pròxima ficció.