Pep Laguarda publica un disc perdut fa 33 anys
El 1979, dos anys després de l'edició de la joia de psicodèlia mediterrània Brossa d'ahir, Pep Laguarda va enregistrar un disc que fins ara no s'havia publicat. Han calgut 33 anys i un detectiu privat.
BARCELONALa música valenciana de finals dels anys 70 i principis dels 80 té tres discos essencials: Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda & Tapineria, Humitat relativa (1979) de Remigi Palmero i Cambrers (1981) de Bustamante, una santíssima trinitat pagana i mediterrània que avui reivindiquen grups com Litoral i Maderita. És difícil saber quin encaix hauria tingut en aquest cànon Plexison impermeable , l'àlbum que Laguarda, sense Tapineria, va enregistrar el 1979, perquè la seva combinació de funk, soul, folk, rock i calipso té poc a veure amb la psicodèlia màgica de Brossa d'ahir . En qualsevol cas, l'aparició del disc perdut de Laguarda retorna a l'actualitat un enigmàtic músic que va deixar els escenaris l'any 1989 perquè "tocar en directe" no l'"enganxa". Tot i així, ara no descarta fer algun concert, però no vol donar-ne detalls.
DiscMedi publica Plexison impermeable després que Laguarda completés una complicada operació de rescat. "El disc es va gravar el 1979 per encàrrec d'Edigsa, quan hi treballava Claudi Martí", recorda Laguarda en un hotel del centre de Barcelona. "Jo pensava que voldrien una continuació de Brossa d'ahir , però em va dir que volien una cosa més moderna que pogués sonar a la ràdio. Però quan el disc ja estava gravat, van fer fora el Claudi", explica. El projecte va quedar oblidat i el màster es va perdre quan Edigsa va fer fallida el 1983. "Vaig haver de contractar un detectiu privat per poder saber on era. Van ser vuit anys d'investigació", diu.
El màster va anar a parar a mans d'un creditor d'Edigsa, i Laguarda va haver de pagar per recuperar-lo. Uns anys més tard va començar la segona part de l'aventura. DiscMedi va reeditar Brossa d'ahir el 2004, i com ja havia passat el 1977, es va revifar la llegenda d'un disc de culte lloat per grups com Animal Collective. Tot feia pensar que era un bon moment per posar en circulació Plexison impermeable , però les coses no són mai tan senzilles. "No sóc jo qui mana. És la vida la que mana", diu Laguarda.
La vida va fer que el 2004 encara existissin problemes legals amb el llegat d'Edigsa. Després Laguarda va intentar que el disc el publiqués Nuevos Medios, el segell de Mario de Pacheco. "Li va agradar moltíssim -explica- i ja ho teníem preparat, però el Mario va morir". Això va ser el 26 de novembre del 2010. Aleshores va pensar en DiscMedi "perquè havien publicat la reedició del primer".
Les bruixes de Deià
Laguarda es va assegurar un lloc en la història de la música amb Brossa d'ahir . Abans de viatjar a Deià per enregistrar aquelles sis cançons de folk psicodèlic, Laguarda ja intuïa que seria "un disc important". "Ho tenia claríssim. Havia tocat aquelles cançons més de 200 vegades, en concerts, amb amics a la muntanya, davant de borratxos", diu Laguarda, que també admet que sabia tocar la guitarra però que no sabia ni llegir ni escriure música. "Això sí, tinc una creativitat que me la jugo amb qui vulguis", afirma.
Jordi Vendrell, director artístic del segell Ocre, també creia en la creativitat de Laguarda i els Tapineria, els músics que l'autor de Brossa d'ahir va batejar amb el nom del carrer de València on vivia, i entre els quals hi havia Manolo Garrido, àlies Garri Campillo . Tots plegats van anar a Deià per enregistrar les cançons al Banana Moon Observatory, l'estudi de l'australià Daevid Allen, fundador dels grups de rock psicodèlic Soft Machine i Gong. "Allò de Daevid Allen va ser una mica esnob -reconeix Laguarda-. Ara, quan Daevid Allen em va veure arribar amb un guitarra trencada, va al·lucinar". La relació a l'estudi va ser més aviat freda fins que Allen li va deixar escoltar una premescla a la seva dona, Gilli Smyth. "El Daevid em va dir: «Escolta, Pep, que m'ha dit la Gilli que això està molt bé, però ella està boja. Esclar que jo també estic boig». Li va encantar i a partir d'aquell moment tot va anar bé".
Cal situar-se en l'ambient de Deià l'any 1977, durant el capvespre del hippisme àcid, per entendre algunes coses. "El Daevid em va confessar que les bruixes de Deià l'atacaven per fer-li coses dolentes -recorda Laguarda-, però que d'ençà que jo havia arribat les bruixes ja no l'atacaven. Sí, deuen ser les bruixes... Però ell hi insistia: «Han desaparegut. Sempre que anava al mercat en veia alguna, i ara no n'hi ha cap». En un restaurant va assenyalar una taula i va dir: «Aquesta és una bruixa, però és la germana de la dona del restaurant i no està per mi». Jo me'l creia, perquè podia estar boig però no deia mentides. Ni una. Jo el vaig veure molt honest".
La carta de David Bowie
Laguarda va respectar l'honradesa d'Allen. Explica que un dia va trobar a l'estudi una carta que David Bowie havia escrit a Allen. "Evidentment, jo volia quedar-me-la perquè era fan de Bowie, però no vaig robar-la. El Daevid era massa bo perquè li fes aquella marranada", explica.
Tan aviat com es va publicar Brossa d'ahir , va començar la llegenda. "A Nova York es comentava que Pep Laguarda no existia, que era un invent del grup Tapineria. Fins i tot ho vaig llegir en alemany", diu Laguarda. I encara avui circula la història. Segons Laguarda, Garri Campillo "va ser el que va dir que les cançons eren de Tapineria, no de Pep Laguarda". "Érem amics i vam estar treballant plegats com a dissenyadors gràfics, però ell no és creatiu, i jo sóc molt creatiu. El que passa és que ell sempre ha tingut molta enveja, moltíssima", diu Laguarda.
"Deien que tot era mentida, que els havia enganyat, que volia ser protagonista. Per això havia de sortir el segon disc, perquè el mateix que va fer Brossa d'ahir sap fer això altre", conclou Laguarda.
