Un Èdip ferotge i malparlat a l’Anglaterra de Thatcher

Barcelona“M’imagino Steven Berkoff davant d’un cubell d’escombraries. En va traient tota la merda: hooligans, racistes, xenòfobs... i, de cop i volta, de la merda en surt una de les històries d’amor i passió més ben explicades que he vist mai, amb una gran bellesa i un llenguatge shakespearià. Com un lliri al mig de les escombraries”, explica l’actor Pep Cruz. Ell és un dels intèrprets d’aquest “abocador moral” que és Com els grecs, una versió transgressora i gamberra de l’ Èdip rei de Sòfocles situada a l’Anglaterra de l’era Thatcher per obra i gràcia de Steven Berkoff, considerat als anys 80 com l’enfant terrible del teatre anglès i avui, amb 81 anys, exactament igual de bèstia i incorregible.

“És una obra que té 40 anys i és vigent. Perquè es reactualitza -explica el director Josep Maria Mestres, que s’ocupa de posar-la en escena al Teatre Lliure de Gràcia de l’11 d’abril al 12 de maig-. És la tercera vegada que la vull posar en escena i cada vegada es confronta amb la societat del moment per agafar nous sentits: el populisme, l’extrema dreta creixent, el necessari i empoderador feminisme... Lluny de quedar-se antic, és visionari”.

Berkoff situa la trama dins una família de l’East End, dins de la classe desafavorida. L’Eddy (Pablo Derqui) és aquest Èdip que “surt a buscar l’amor, la riquesa, el poder i la identitat pròpia”, diu Mestres. El personatge passa per tots els estadis de la llegenda de Sòfocles, però, quan li toca arrencar-li els ulls, l’autor no el castiga. “Fa un acte d’absoluta llibertat”, diu el director, sense voler fer spoiler, tot i que la tragèdia del príncep de Tebes -a qui l’oracle de Delfos vaticina que matarà el seu pare, Laios, i es casarà amb la seva mare, Iocasta- té uns 2.400 anys d’història, si bé “no tot el públic la deu tenir present”, apunta la companyia. “En un món on els déus no hi són, o estan malalts o morts, on hem relaxat el nostre comportament tan individualista, potser el fet de no haver-hi càstig encara és més transgressor i intranquil·litza més. Vol dir que, per als agnòstics militants, els garants de la nostra ètica només som nosaltres”, apunta Mestres.

Pep Cruz i Mercè Arànega tornen a compartir escenari al Lliure de Gràcia -després de la meravellosa Davant la jubilació -, ara en el rol de pares de l’Eddy i la Doreen (Derqui i Sílvia Bel), a més d’altres papers, alguns de traç grotesc. “L’autor no els hi posa fàcil”, reconeix el director respecte a la feina dels intèrprets i també del traductor, Joan Sallent. “És una tragèdia amb sentit de l’humor, amb un llenguatge escatològic i obscè i alhora líric i intel·lectualment riquíssim. Exigeix virtuosisme mental, físic i actoral”, assegura Mestres.

Tampoc és una obra fàcil per a l’espectador, avisen, tot i que Cruz defineix la tragèdia clàssica com “un culebró amb sang”. Berkoff va escriure la seva obra més famosa el 1980, “abans del concepte del políticament correcte ”, diu el director. I ho fa per assenyalar que cal desxifrar el veritable sentit crític de l’obra, tot i que en la primera lectura pot semblar del tot masclista, adverteix també Mercè Arànega. “Ho fa per fer palès el que és miserable. El seu heroi es converteix en un burgès masclista fruit de la seva època. I això pot desconcertar l’espectador”, insisteix l’actriu. “Crec que en un moment de repressió i de perill d’autocensura, és molt important que el que és políticament incorrecte sigui a l’escenari”, sentencia Mestres.