La pel·lícula simfònica del pop del país

BarcelonaLa complicació del pop acostuma a ser fer-ho tot com menys complicat millor. Ser senzill, accessible, efectiu i addictiu sense buscar tres peus al gat. D'aquí a la insòlita proposta de Marc Timón d'aquest dijous al Grec, en la qual una trentena de músics d'una orquestra simfònica, la GIOrquestra, s'enfrontaven a cançons pop d'arrel nua i sense excessiva complexitat, ni en dificultat ni en estructura. El repte era embellir sense perdre l'esperit original, treballant amb la matèria primera de l'actual escena pop catalana i els seus vocalistes originals per defensar-les en directe.

"És la banda sonora de la vostra vida passada per un filtre simfònic", va dir Sara Loscos a l'hora de presentar l'acte i donar la benvinguda a un "viatge musical" que van començar Maria Arnal i Marcel Bages, amb la poderosa 'Tu que vienes a rondarme', dotada dijous d'una força encara més inusitada gràcies als arranjaments de corda de l'orquestra i una explosió controlada a mitja cançó. A partir d'aquí un degoteig constant d'artistes que apareixen en grups de dos o tres amb el desafiament de sortir de la seva zona de confort. Part de la gràcia era veure com funcionaven artistes que s'han decantat a buscar arranjaments cada vegada més minúsculs i sinuosos, com Joan Pons, d'El Petit de Cal Eril, en ple zenit compositiu i de popularitat i que va veure créixer el 'Sento', o Ferran Palau, a qui Timón va tenyir 'Abisme' de pel·lícula de dibuixos animats.

Joan Colomo va fer cantar per primera vegada el públic, però el més esperat semblava ser David Carabén, de Mishima, amb un himne generacional del pop català contemporani: 'Un tros de fang', una cançó ha superat la dècada envellint amb bellesa. "Que et toquin les cançons vol dir que estan vives", va dir. Vida, i encara més color, va tenir 'Los rincones de tu casa', d'Alba Carmona, una rumba portada al bàndol llatí. Les benjamines de la nit van ser Núria Graham, brodant 'Cloud fifteen', i una Pavvla a qui no va semblar impressionar ni l'escenari, ni l'orquestra simfònica que tenia just darrere.

L'espectacle d'aquest dijous, organitzat expressament pel Grec, va encertar sense fissures en el planter d'artistes: paritari (sí, és possible), combinant generacions (de Pavvla a Quimi Portet) i ensenyant múscul de la música pop del país. Acostumat a compondre bandes sonores a Los Angeles, Timón va dotar de cinematografia cançons de tonalitats diverses, la pel·lícula sonora d'una escena que va saltar pels aires amb l'aparició de Clara Peya, un torrent de força i carisma que ja li pots posar vint-i-cinc instruments de corda al costat que només escoltes les seves tecles. Judit Neddermann, acostumada a saraus d'aquest tipus, va homenatjar Vilassar de Mar a 'Vinc d'un poble', abans de tancar amb dos artistes també acostumats a grans auditoris, Ramon Mirabet i Joan Dausa.

Escoltant les cançons d'aquest 'El pop d'una nit d'estiu' era normal reflexionar sobre l'etern debat al voltant de si la modificació d'una obra d'art canvia, també, la relació que un té amb ella. És possible, però l'aposta de Timón, jugant, experimentant i donant noves vides a les cançons, va acabar sent guanyadora.