'Tres': què faríem si se’ns dessincronitzés la vida?

'Tres'

(3 estrelles)

Direcció: Juanjo Giménez. Guió: Juanjo Giménez i Pere Altimira. 104 minuts. Espanya, Lituània i França (2021). Amb Marta Nieto, Miki Esparbé i Fran Lareu. Estrena als cinemes el 5 de novembre.

En la història del cinema, la fricció entre el so i la imatge ha servit de motor narratiu per al suspens (pensem en La conversa, de Francis Ford Coppola, o en Impacte, de Brian de Palma) o, duent-la fins a l’extrem, de base formal per a obres experimentals i d’avantguarda. Tres, però, proposa una tercera via i converteix aquesta relació audiovisual en el centre de la posada en escena, en la seva raó de ser. En el film, una muntadora de so que no passa pel seu millor moment personal (Marta Nieto, només un xic menys angoixada que en les seves col·laboracions amb Rodrigo Sorogoyen) descobreix amb sorpresa i inquietud que se li ha dessincronitzat la vida. Literalment: el so li arriba amb segons (i, finalment, minuts) de retard; un fet que no només la incapacita laboralment, sinó que es converteix en símptoma de la seva deriva existencial. Juanjo Giménez, que ja va plantejar maneres de trencar la rutina de la diègesi dramàtica al celebrat curtmetratge Timecode, manté l’element fantàstic en un registre de peculiar quotidianitat, però no és fins als minuts finals del relat, quan bona part dels conflictes dramàtics ja s’han resolt de manera excessivament simplificadora, que s’atreveix a temptejar realment el potencial expressiu de la seva original idea, convertint la dessincronització en una insòlita eina per explorar el passat i la memòria de l’inconscient.