Pedralbes balla amb la catarsi de Zahara

BarcelonaPuta és un disc important pel que explica i per com ho transmet. L’artista andalusa Zahara remena el fons de l’olla dels abusos i ho converteix en pop d’ànim ballable fugint dels codis de la cançó d’autor i perseguint la catarsi a través de l’electrònica. “És molt emocionant per a mi haver vomitat tota la merda que he tingut guardada durant dècades, haver-la transformat en cançons i que hagi connectat amb vosaltres”, va dir Zahara divendres durant el concert al Festival Jardins de Pedralbes; per cert, amb les entrades exhaurides per un públic que no va dubtar a l’hora de posar-se dret per acompanyar aquest exorcisme amb final feliç. Era cap a la meitat de l’actuació, just abans d’interpretar TAYLOR, una de les cançons que constitueixen el moll de l’os del disc.

Tanmateix, el directe de Puta encara no està a l’altura de l’àlbum. S’hi acosta, perquè hi ha moments en què les decisions artístiques amplifiquen l’impacte emocional, sobretot quan Zahara es deixa anar, i perquè tot just és el principi d’una gira amb molt de marge de millora, tant en la posada en escena com en les transicions entre temes. Per exemple, en un format electrònic, amb Martí Perarnau IV i Manuel Cabezalí com a escuders, no sempre té sentit que ella s’enfili en una tarima per tocar la bateria; més enllà de la sorpresa inicial, sembla un recurs escènic que és pur horror vacui.

La nit va començar amb flotante, el tema que obre Puta, la sonoritat del qual amara ara cançons antigues com Crash, Inmaculada decepción i El fango. L’entusiasme de Perarnau convertia l’escenari en una pista de ball amb el retrovisor fixat en progressions rítmiques dels 80, mentre Zahara es movia més com una convidada a la festa que com l’amfitriona. Això va canviar amb El deshielo i el recitat de RAMONA. Aquí va començar la part realment substanciosa de l’actuació. TAYLOR va omplir Pedralbes de l’excitació pròpia de qui està descobrint la magnitud del triomf. La intimitat de Guerra y paz, a piano i veu, va confirmar la solidesa d’una vocalista magnífica, expressiva, generosa i afinada. Era el moment de manar, de ser la reina de la festa, de dirigir la coreografia i de sotmetre la voluntat del públic amb la inquietant electrònica i la ràbia contra la intolerància de joker. I aleshores, la catarsi amb Merichane, Hoy la bestia cena en casa i berlin U5, amb Perarnau enllaçant crescendos rítmics i disparant el bombo a negres sota la influència, potser massa evident i tot, de Daft Punk. El públic va participar en la catarsi ballant i agraint amb gestos cada entrada del bombo, i tot plegat era el miratge d’una discoteca tres dies abans del retorn de l’oci nocturn. El concert podia haver acabat aquí, però Zahara s’estima més tancar-lo amb DOLORES. Malgrat una feixuga transició escènica (col·locar uns miralls al davant de l’escenari), aquesta copla electrònica atacada a la manera de Maria Arnal funciona com a comiat i homenatge a totes les dones a qui els homes han “sepultat l’alegria”.