Patrimoni
Cultura09/12/2020

L'endemà del Pazo de Meirás: un lloc literari o un espai de memòria?

El govern espanyol no vol que s'oblidi la dictadura i la Xunta vol retre homenatge a Pardo Bazán

Sílvia Marimon Molas
i Sílvia Marimon Molas

BarcelonaFranco va morir el 20 de novembre de 1975 i han hagut de passar 45 anys perquè tornés a la ciutadania la finca que, segons el jutjat de primera instància de la Corunya, no va arribar a pagar mai perquè la compravenda va ser un simulacre. Fins fa quinze dies, la Fundación Francisco Franco continuava gestionant les visites al Pazo de Meirás i el lloc s'havia convertit en destí de molts nostàlgics. A partir d'aquest dijous, 10 de desembre, és patrimoni públic. Però com serà l'endemà de la casa d'estiueig des de 1938 del dictador i dels seus hereus?

No es preveia que fos fàcil la reunió d'aquest dimecres entre el president de la Xunta, el popular Alberto Núñez Feijóo, i la vicepresidenta del govern espanyol, la socialista Carmen Calvo, per decidir el destí del Pazo de Meirás. El president gallec ja havia manifestat abans que volia que la Xunta gestionés el bé, i que el lloc recordés i homenatgés sobretot la figura d’Emilia Pardo Bazán (1851-1921). La poeta i assagista gallega va ser l'anterior propietària del Pazo i va crear un lloc per llegir i escriure abans que els Franco se n'apropiessin i l'omplissin de peces de caça i retrats egòlatres. En canvi, el govern espanyol no vol que s’oblidi que allà hi va viure el dictador i què va significar la dictadura. "Hi ha discrepància entre la Xunta i la resta de les administracions perquè la Xunta vol que tan sols es recordi la figura d'Emilia Pardo Bazán i els altres demanem que sigui un espai de memòria de Bazán però també de memòria democràtica", diu l'alcalde de Sada, Benito Portela, que també ha assistit a la reunió amb l'alcaldessa de la Corunya, Inés Rey.

Cargando
No hay anuncios

De moment, la finca estarà tancada durant un mes perquè els investigadors puguin treballar amb el material que hi ha a dins i inventariar-lo a fons. El govern espanyol està disposat a treballar amb totes les administracions, però no està d'acord que sigui la Xunta la que tingui la gestió exclusiva de l’immoble. "En aquest punt també hi ha un desacord. Nosaltres voldríem que fos gestionat per un consorci o fer un conveni i la Xunta no", explica Portela.

Manuel Monge, exregidor del BNG a la Corunya i expresident de la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica de la Corunya, és dels qui més ha batallat per recuperar el Pazo de Meirás. El 1983 ja va presentar amb Esquerda Galega una moció perquè la finca tornés al patrimoni públic, sense èxit, perquè el PP hi va votar en contra. El novembre del 2008 també va escriure a l'Audiència Nacional perquè es fes un inventari de tot el que hi havia a la finca, però mai va obtenir cap resposta. "A Galícia no hi ha cap memorial que recordi els 6.000 assassinats que hi va haver. El Pazo de Meirás seria un bon lloc perquè aquella massacre no s'oblidés", diu Monge, que lamenta que es parli molt de l'espoli de la finca però no gaire dels que van fer possible aquest "regal" al dictador. Hi ha un telegrama que el governador civil de la Corunya va enviar el 1938 al ministre i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, en què es llegeix: “Hem comprat el bé i el donarem al Generalísimo”. No obstant això, el 24 de maig del 1941 es va formalitzar una escriptura de compravenda (fictícia) a favor de Franco.

Cargando
No hay anuncios

Els 120 símbols franquistes de la Corunya

Darrere d'aquesta donació, segons Monge, hi havia el banquer Pedro Barrié de la Maza i l'alcalde franquista de la Corunya, Alfonso Molina. "Tots ells continuen tenint carrers i places; tan sols a la Corunya hi ha 120 símbols franquistes. S'hauria de fer neteja de tota aquesta simbologia i recordar que aquest robatori va tenir els seus còmplices", diu Monge. Barrié era propietari del Banco Pastor i Franco li va donar la gestió de Fenosa. Al municipi de Sada, on està ubicat el Pazo de Meirás, hi ha una escola que porta el nom de Conde de Fenosa.

Cargando
No hay anuncios

L'inventari que va encarregar la jutge de primera instància de la Corunya evidencia que hi ha moltes altres peces que pertanyien al patrimoni públic, però Franco es considerava a si mateix l’Estat i es va apropiar de tot allò que va voler. Queda clar que a la seva dona, Carmen Polo, li agradaven les antiguitats. Hi ha peces que formen part de les Col·leccions Reials Espanyoles i altres que pertanyien a edificis públics. L’informe de 61 folis destaca que hi ha mobiliari i utensilis decoratius que són d’índole “marcadament institucional”: “Hi ha diferents béns mobles que clarament tenen el seu origen en les Col·leccions Reials Espanyoles i la titularitat dels quals correspon, per tant, a Patrimoni Nacional”.

Cargando
No hay anuncios

S'han inventariat 697 objectes

S’han inventariat 697 objectes que es consideren rellevants, des d’àmfores, piles baptismals i sarcòfags fins a escultures, bidets i objectes de porcellana, passant per peces de caça, obres pictòriques i tapissos brodats. Tot sense oblidar la inacabable llista de retrats del dictador i de la seva dona. L’informe també destaca les tres biblioteques que hi ha: la de Franco a la planta baixa, la del despatx i la d’Emilia Pardo Bazán. En total, es calcula que hi podria haver entre 9.000 i 13.000 volums.

Cargando
No hay anuncios

A l'exterior, els tècnics també van tenir molta feina fotografiant moltes de les relíquies i objectes d'art que hi ha disseminats per tot el jardí. Per exemple, hi ha piles baptismals del del segle XII, que Carmen Polo va descobrir a l'església medieval de San Xulián de Moirame, a Muxia, i es va fer portar a casa. Les va convertir en jardineres. Hi ha també estàtues de Santiago i de diferents sants.

Un Pazo de Meirás a escala infantil

Fins i tot hi ha un Pazo de Meirás a escala infantil per jugar (amb casa amb xemeneia i graner). A la capella, on es van casar dues de les netes del dictador, hi ha l’Abraham i l’Isaac del segle XII del Mestre Mateo. Eren de l’Ajuntament de la Corunya i des de fa temps hi ha un litigi per recuperar-les. Tot plegat és tan sols una part del que van fotografiar els tècnics que no van obrir ni armaris ni calaixos i que davant l'envergadura de tot plegat diuen, a l'informe, que es necessita molt més temps i més especialistes per poder-ho catalogar tot.