10 pavellons estrella de la Biennal

Venècia1. Cossos marcats per la política

Corredisses pels Giardini i cues molt llargues: el pavelló alemany és el que ha aixecat més expectació en aquesta Biennal d’Art. Amb Faust, la pintora, escultora i performer Anne Imhof proposa una experiència d’alt voltatge: l’edifici està envoltat per una tanca metàl·lica i vigilat per dòbermans. A l’interior, una estructura de vidre divideix l’espai en dos nivells i crea diferents sales. Al llarg de prop de cinc hores l’artista i la resta del repartiment es mouen amb lentitud dins d’aquests espais tancats i ara i adés donen cops als vidres, com si fossin els animals d’un zoològic, aliens a la multitud que se’ls mira. El clima de la peça és inquietant i reforça els temes que aborda: la violència, els mecanismes de control, les relacions de poder, l’empresonament i la llibertat, i com l’economia condiciona els cossos.

2. Corea no és com Las Vegas

Cody Choi ha convertit la façana del pavelló de Corea en un deliri kitsch de llums de neó, que podrien ser a Las Vegas, per parlar del xoc de cultures entre Corea i els Estats Units. També fa un repàs àcid de l’art occidental amb el qual critica el domini cultural nord-americà i francès: exposa una barra de ball d’un peep show que sembla una escultura minimalista nord-americana i una versió d’ El pensador, de Rodin, feta amb paper higiènic i pintada de color de rosa.

3. Un gran estudi de gravació

Les arts en viu també són les protagonistes del pavelló francès: Xavier Veilhan ha convertit l’espai en un estudi de gravació que acollirà més de 100 músics convidats de totes les tendències al llarg dels set mesos que dura la Biennal. El projecte està pensat per sorprendre els visitants, que no sempre hi trobaran algun artista actuant. Divendres al matí va haver-hi sort: tocaven My Cat Is An Alien. Si l’estudi és buit, el públic poc gaudir de l’arquitectura de la sala. Té un fort component escultòric, en la línia d’altres treballs de Veilhan. I també es pot seguir el projecte en streaming.

4. Una escenografia inquietant

La instal·lació gegantina de Phyllida Barlow al pavelló britànic juga amb la percepció del públic i acaba produint sensacions oposades en els visitants: pot semblar un divertimento, perquè les escultures que formen la peça estan fetes amb materials rudimentaris, però també pot resultar angoixant de tan desmesurada.

5. Art en temps de guerra

El pavelló iraquià contraposa peces antigues del Museu Nacional amb l’obra de sis artistes contemporanis locals, i també inclou els treballs que el belga Francis Alÿs va fer després de conviure amb un batalló kurd a Mossul.

6. Ciència ficció per explicar l’ara

L’aparició d’unes cèl·lules estrangeres fa perillar l’èxit d’un experiment per curar l’hepatitis. Els científics dubten entre destruir-les o permetre que s’integrin amb les altres: els vídeos amb què George Drivas explica aquesta metàfora del drama de la immigració i els drets dels refugiats al pavelló grec estan inspirats en les sèries televisives de ciència-ficció i, alhora, en Les suplicants, d’Èsquil. A més del vídeo, el públic fa de ratolí en un laberint gegant, però es quedarà sense saber què decideixen els científics.

7. El cavall com a símbol històric

L’argentina Claudia Fontes concentra les seves reflexions sobre pavellons nacionals de la Biennal, la història del seu país i l’espai on exposa, un antiga fàbrica de canons, en una instal·lació que també és com un antimonument eqüestre: una nena intenta calmar un cavall que sembla estar a punt de trepitjar-la.

8. Un mirador participatiu

Erwin Wurm presenta al pavelló austríac una de les icones d’aquesta edició de la Biennal: un camió posat dret que funciona com un mirador elevat. Quan el públic arriba al final de l’escala que hi ha a l’interior del remolc troba una de les instruccions amb les quals l’artista convida els visitants a convertir-se en una escultura durant un minut: “Queda’t quiet i mira Mediterrània enllà”. Sembla un joc humorístic, però també pot ser una crítica, expressada amb molta subtilitat, de la passivitat davant la problemàtica global de les migracions.

9. Un edifici que sembla podrir-se

El nord-americà Mark Bradford va acceptar l’encàrrec de representar els Estats Units amb la consciència que el món viu moments convulsos. Per això, la primera sala del recorregut és plena d’una inquietant estructura de formes orgàniques que omple tot l’espai, i també ha intervingut en alguns detalls neoclàssics de l’edifici embrutint-los.

10. Visibilitat dels maputxe

Bernardo Oyarzún Ruiz reivindica el seu origen maputxe i dona visibilitat a aquest poble amb una macroinstal·lació al pavelló xilè: inclou més de 1.500 màscares maputxes i un rètol electrònic per on passen els 6.906 cognoms d’aquesta comunitat que sobreviuen malgrat l’estat.