Paul Thomas Anderson: “Una pel·lícula hauria de durar com a màxim dues hores”
Potser Paul Thomas Anderson es va endur la boira de Londres. El director, de 51 anys, acaba de tornar de la capital anglesa, on va rodar la seva última pel·lícula, El fil invisible, i ara el cel de la Vall de San Fernando, on va néixer –al nord de Los Angeles–, està cobert de núvols foscos. “M'agrada –diu Anderson, assegut a la terrassa d'un restaurant mexicà del barri Studio City–. Aquí el cel no està mai tapat. Aprofita-ho mentre puguis!" Anderson va fer ploure granotes del cel a Magnòlia. Davant la seva càmera, fins i tot el clima plàcid del sud de Califòrnia té el potencial de la grandesa. Les pel·lícules que ha ambientat aquí, incloent-hi Boogie nights, s'assemblen a la Vall. Anderson ha tornat a casa per al seu novè llargmetratge, Licorice pizza.
Ambientada a la dècada de 1970, la pel·lícula està protagonitzada per Cooper Hoffman –fill de l'anterior musa d'Anderson, Philip Seymour Hoffman–, un estudiant de secundària molt xerraire anomenat Gary que flirteja descaradament amb l'Alana (Alana Haim), una noia de 20 anys que ajuda a fer fotos de classe. Ella li para els peus, però hi ha alguna cosa en aquest estafador sense astúcia que la intriga i s'acaben fent amics, socis i, finalment, alguna cosa més. Hoffman és dolç i atractiu, però la revelació de Licorice pizzaés Haim, una presència meravellosament punyent. Mai havia protagonitzat una pel·lícula, però Anderson l'havia dirigit en vídeos musicals amb les seves germanes Danielle i Este, amb qui forma la banda de rock Haim. "És curiós, perquè no és la millor músic de la banda, però sí la millor actriu", diu Anderson.
Com vas entrar a l'òrbita de Haim i vas conèixer Alana Haim?
— Aquesta història és increïble. Vaig sentir per primera vegada la seva música a la ràdio cap al 2012, la cançó Forever. La sentia a tot arreu i vaig començar a pensar: "Aquesta cançó em persegueix". Vaig llegir una mica sobre elles i em vaig adonar que eren de Studio City. Les vaig convidar a sopar a casa i després em van revelar que la seva mare era una dona anomenada Donna Rose, la meva professora d'art a primària.
No en tenies ni idea?
— No. Però sentia alguna altra cosa, una sensació inexplicable, així que quan m'ho van dir va prendre sentit que jo tingués aquesta estranya obsessió amb la música d'aquestes tres noies. La seva mare va ser una gran influència per a mi. Les mestres de la meva escola eren dones antipàtiques amb els cabells blancs, però n'hi havia una amb els cabells castanys, llargs i bonics, molt semblant a l'Alana, per cert. I jo estava enamorat d'ella de petit, absolutament enamorat. Ella cantava cançons a classe i era el contrari dels altres professors. Això va consolidar la meva relació amb les germanes Haim més enllà de dirigir els seus vídeos: les nostres famílies es van entrellaçar.
—
I per què et vas centrar en l'Alana com a protagonista de Licorice pizza?
— Els vídeos musicals solen centrar-se en la seva germana gran, la Danielle, perquè és la cantant principal. Però quan vaig pensar la història m'hi encaixava més l'Alana perquè conec la seva força. Pot semblar una noia jueva de barri, però és com si hagués sortit dels anys 30, parla ràpid i és molt divertida i aguda. No la desafiïs a un combat de paraules, et guanyarà sempre.
L'estudi volia una actriu consolidada en lloc de l'Alana?
— No hi va haver cap problema. MGM confia en el meu historial, suposo. Per cert, no m'imagino havent de convèncer una altra actriu jove per actuar sense maquillatge i rebaixar tant el seu nivell de vanitat. Calia algú amb una mica de coratge que digués: "És impossible justificar el maquillatge a la Vall de San Fernando el 1973, així que no en duré". Sembla poca cosa, però per a les actrius joves d'avui és un gran problema.
Vas escriure la pel·lícula pensant en l'Alana. També en el Cooper?
— Em va venir al cap a la meitat del procés, però ràpidament vaig eliminar aquell pensament. Probablement perquè el volia protegir. Però no trobava ningú amb l'ànima que jo sabia que té el Cooper. Tothom semblava massa precoç, massa preparat. Va ser estrany com tot va començar a encaixar. Aquesta és una pel·lícula molt personal que beu molt de la meva vida. ¿Com podria fer-la si l'actor principal és algú que no conec d'una manera íntima i personal? Però al Cooper no li vaig explicar res. Vaig dir-li: "Mira't aquest guió, em podries ajudar a llegir-lo en veu alta". Per descomptat, no va funcionar. El Cooper se'n va adonar de seguida.
Quan fitxes algú com Cooper Hoffman, que mai havia protagonitzat una pel·lícula, penses en com la fama canviarà la seva vida?
— De vegades penso en tancar-lo i llençar la clau per protegir-lo, sí. O en agafar-li la mà i guiar-lo en el procés creatiu, mostrar-li que el que importa és la col·laboració i l'experiència. Però és una bona pregunta. Una altra manera de formular-la és: "¿Alguna vegada has pensat per què estàs intentant arruïnar la vida d'aquesta persona?" [Riu.]
Et sorprèn la reacció d'algunes persones a la diferència d'edat entre l'Alana i el Gary?
— Aquí no creuem cap línia vermella, i les intencions sempre són les correctes. Em sorprendria que hi hagués cap mena de polèmica amb això, no és la història que volíem fer. No hi ha res de provocador en aquesta pel·lícula.
Alguna cosa sí que hi ha. Estic pensant en les escenes en què John Michael Higgins parla amb la seva dona japonesa amb un accent tan ofensiu que el públic de la meva sessió va esbufegar.
— Bé, això és diferent. Però seria un error mirar una pel·lícula d'època amb ulls del 2021. Cal ser sincers amb aquella època. I tampoc és que ara no passi, per cert. La meva sogra és japonesa i el meu sogre és blanc i passa sovint que la gent li parla en anglès amb accent japonès. Ni tan sols saben que ho estan fent.
El Gary i l'Alana estan fascinats per Hollywood. Què significava Hollywood per a tu quan eres jove?
— Vaig cometre l'error de pensar que hi havia un lloc màgic sobre l'arc de Sant Martí on es feien les pel·lícules, quan en realitat no és així. Hollywood és Warner Bros. Hollywood és Burbank. El Bedford Falls de Que bonic que és viure no es va rodar a Bedford Falls, es va rodar a Encino.
¿Tot i que el teu pare treballava a la televisió creies que Hollywood era un lloc místic sobre el turó de la vall?
— Probablement, perquè parlem d'una època diferent en què les pel·lícules eren màgiques i la televisió era només una capsa que tenies a casa. Aquells dies ja han passat. L'altre dia era a l'oficina i una dona va dir: "He vist una pel·lícula brillant amb Michael Keaton, es diu Dopesick". Li vaig dir: "Crec que és una minisèrie". I ella diu: "Sí, el que sigui". La gent no pensa tant en el cinema com nosaltres. Per a ells és només una pel·lícula.
Alguna vegada t'han intentat persuadir per fer sèries?
— No, ningú. Jo estic jugant al meu racó del sorral. Quan escrius, de vegades fantasieges: "Tinc tant de material que potser això és una minisèrie". Però no, no ho és, només cal que editis la història. Una pel·lícula hauria de durar com a màxim dues hores, és llavors quan estan en el seu millor moment. Algunes vegades no ho he aconseguit, però l'objectiu era sempre aquest.
L'última vegada que vaig parlar amb tu, per El fil invisible, em vas dir que després de rodar a Londres probablement la pròxima pel·lícula es faria aquí, a la Vall.
— Ho vaig dir? Que interessant. Em pregunto si ho deia de debò.
Copyright The New York Times