Paul Schrader: “Trump transcendeix la paròdia. És difícil riure’s d’algú tan ridícul”

SitgesPaul Schrader està encantat de presentar el seu primer thriller criminal en un festival de cinema fantàstic. “He treballat en pel·lícules molt importants i prestigioses, però sé que aquesta no n’és una”, diu sarcàstic sobre Dog eat dog. El guionista de Taxi driver i Toro salvatge, també director de grans films com Mishima, American gigolo i Aflicció, ha portat a Sitges una pel·lícula feréstega i indomable que ha dirigit amb un equip tècnic tan jove que per a la majoria era la seva primera pel·lícula. I, com un pare orgullós, ensenya una foto d’ell amb els caps de departament, tots en la vintena.

Va renegar públicament del seu film anterior, The dying of the light, per les ingerències del productor. Com va influir aquella experiència en Dog eat dog?

Dog eat dog no existiria si no hagués passat tot allò. L’he fet per tornar a treballar amb Nicolas Cage però tenint l’última paraula sobre el muntatge. Volia demostrar que si em deixaven fer-ho a la meva manera el Nic i jo podíem fer un bon film.

¿S’ha trobat moltes vegades en la situació de no tenir el control sobre el muntatge final?

Sí, però abans era diferent. La gent que produïa les pel·lícules eren gent de cinema i podies parlar amb ells i trobar una solució als problemes. Però en els últims 10 anys hi ha un nou tipus de productors a qui no agraden les pel·lícules, no en miren mai. No és gent que hi entén de cinema, només de diners. Amb aquesta gent, si fas una pel·lícula més val que t’asseguris el muntatge final.

La pel·lícula té un dels actors més passats de voltes del cinema, Nicolas Cage... Però interpretant el personatge més contingut!

Va ser cosa del Nic. Jo li vaig oferir el personatge més boig però ell va dir que preferia l’altre. La part positiva és que així vaig poder oferir-li a Willem Dafoe el millor personatge de la pel·lícula. El Nic i el Willem ja van actuar junts fa 25 anys a Cor salvatge, de David Lynch, on tots dos estan extraordinaris, i em feia gràcia reunir-los altre cop.

Ha tingut molts problemes amb Hollywood al llarg dels anys. Com definiria la seva relació amb la indústria del cinema?

Tothom té problemes amb Hollywood. Cada pel·lícula és una batalla. I tothom et pot explicar les mateixes històries de terror. Cada cop que et foten penses que serà l’última vegada que et foten. Però aleshores s’inventen una nova manera de fotre’t! [Rialles.] Pregunta-l’hi a Terry Gilliam, si no em creus.

Dog eat dog és tan políticament incorrecta com ho pot ser una pel·lícula avui dia.

Si al film hi ha correcció política és perquè algú la va posar quan jo no mirava. [Riu.]

Els defensors de Donald Trump el presenten com una persona políticament incorrecta.

Això és fals. És un mentider compulsiu que només diu coses ofensives. Hi ha una diferència entre ofendre la gent i dir la veritat. Parlar dels negres, els mexicans i les dones de la manera que ell ho fa no és dir la veritat, és escampar odi. Però a la gent que disfruta odiant li agrada creure que Trump està dient veritats.

Ha escrit i dirigit pel·lícules sobre alguns personatges ben desagradables. Per què no sobre Trump?

No crec que pogués. Trump transcendeix la paròdia. És difícil riure’s d’algú que és tan ridícul. No importa la barbaritat que imaginis sobre ell, ell encara la dirà més grossa! Jo abans mirava Berlusconi i em deia que allò no ens podia passar a nosaltres. I ara mira’ns.

Els personatges de Dog eat dog estan alienats de la societat, gairebé no poden parlar amb gent normal. És un tipus de personatge que es repeteix als seus films des de Taxi driver. Per què l’atreuen tant?

L’essència d’un personatge interessant és la contradicció. “L’estimo tant com l’odio”. Això és un personatge. Gent que fa coses que no volen fer però que no poden evitar fer. Són persones plenes de contradiccions molt interessants i sovint autodestructives, perquè aquesta és la naturalesa de la bèstia.

El seu últim guió per a Martin Scorsese, Al límit, és del 1999. ¿Té pensat tornar a col·laborar-hi?

El Marty i jo encara som bons amics, vam dinar fa menys d’un any. Però ja a Al límit vaig sentir que estàvem arribant al final d’un cicle, perquè jo pensava massa com a director. I només hi ha un director, ell, i el que necessita un director és un guionista que pensi com un guionista. Així que amb quatre pel·lícules junts potser ja n’hi ha prou.

¿Hi ha algun film que necessiti fer abans de retirar-se, algun compte pendent amb vostè mateix?

El següent que rodaré. Serà molt diferent de Dog eat dog : una pel·lícula espiritual, una mica a l’estil dels films dels quals parlava al meu llibre sobre l’estil transcendental en el cinema. Serà una mena de remake d’ Els combregants, d’Ingmar Bergman, que rodaré amb Ethan Hawke i Amanda Seyfried.