Paul Anka: “Si no et ficaves on no et demanaven, a Las Vegas podies fer la teva feina”

BarcelonaPaul Anka (Ottawa, 1941) té anècdotes per donar i vendre, com demostra al llibre de memòries My way. Entre altres coses, explica el pa que s’hi donava en l’època del Rat Pack, quan Frank Sinatra era el rei de Las Vegas. Anka, crooner i compositor de la vella escola actua el 10 de juliol al Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona.

En el Paul Anka del 2014, què en queda del jove que va compondre la cançó DianaDiana el 1957?

Llavors era un noiet d’Ottawa que tenia un somni. Jo només volia escriure, però de sobte vaig treure el cap en el món de la música, i aquell noiet que tenia un somni va tenir molta sort i va començar a cantar cançons sobre les experiències com a adolescent. La diferència entre el noi i l’home que sóc ara és que tinc molta més experiència, moltes més històries per explicar, molt més recorregut emocional, més coses de la vida que m’han fet qui sóc avui: tinc molta més estabilitat en termes emocionals i gaudeixo de la passió que ja sentia quan era un noi però no sabia què fer-ne. Quan ets molt jove i et trobes amb la Màfia, amb Frank Sinatra i aquells personatges de Las Vegas, dius: “Això és increïble”. Ara miro enrere només amb nostàlgia, perquè no m’agrada viure en el passat, perquè si ho fas no tens un demà. L’home que sóc avui mira enrere i és capaç de dir: “Vaig ser capaç de sortir-me’n, de fer-ho el millor que vaig poder, de triomfar i seguir triomfant”. He treballat amb Michael Bublé i amb Michael Jackson i he après a estar molt centrat en la meva carrera.

De totes les cançons que ha cantat, quina el defineix millor?

My way, tot i que la vaig adaptar a l’anglès per a Frank Sinatra, reflecteix els problemes que vaig tenir al començament. Penso també en la cançó que vaig escriure per a Sammy Davis Jr., I’m not anyone.

My way era una versió de la cançó francesa My wayComme d'habitude

És molt senzill. Quan ets músic escoltes música constantment. Quan estava a França vaig escoltar aquesta cançó i no em va agradar la melodia, no em va agradar el disc i tampoc em va agradar la cançó. Vaig pensar que es podia millorar. Vaig anar a París i vam arribar a un acord amb els francesos en deu minuts. I després vaig parlar amb el Frank Sinatra perquè la cantés.

Vostè va viure l’època d’Elvis Presley i va escriure una cançó per a Buddy Holly. ¿Li hauria agradat ser un cantant de rock’n’roll?

Vaig arribar a pensar que podia ser-ho, però les meves primeres cançons ja van connectar amb els joves, i això em va mantenir lligat al que feia millor. Quan vaig veure el que feien els del Rat Pack a Las Vegas vaig necessitar anar-hi, si volia sobreviure fent el que jo feia. Després em vaig adonar que no hi havia manera de competir en el món del rock perquè els Beatles l’havien canviat. Em vaig mudar a Itàlia, on vaig tenir Ennio Morricone com a director musical, i vaig començar a gravar en italià, espanyol, alemany... Vaig assumir quin públic tenia i que no volia ser un cantant de rock’n’roll.

Com era la relació musical amb Ennio Morricone?

L’admirava molt. Vaig ser molt afortunat. Don Costa, el meu arranjador original, tenia tant talent com l’Ennio, però jo era un noi jove, i el meu èxit no només depenia del que jo escrivia, sinó també de la feina d’altres, i l’Ennio és un dels millors amb qui he treballat. A més, era més gran que jo i representava una figura de pare i germà gran per a mi.

¿L’època del Rat Pack a Las Vegas va ser tan salvatge com diuen?

No tenim prou temps per explicar-ho tot. [Riu.] Hi havia dones, joc, diversió, tot el que la gent volia viure en aquella edat: l’estil, la roba, els personatges... la Màfia. Eren cavallers. Si treballaves per a ells, els donaves la mà. No necessitaves un contracte. Si no et ficaves on no et demanaven, ningú et molestava i podies fer la teva feina. Érem joves i érem al mig del desert.

Qui era més rock’n’roll, Elvis Presley o Frank Sinatra?

Ja saps la resposta. [Riu.] Frank Sinatra odiava el rock’n’roll.

¿Però diuen que la seva actitud era més rock’n’roll que la d’Elvis?

Per a Sinatra hi havia una línia vermella: odiava la cocaïna; odiava les drogues, excepte la marihuana. Sí, bevia, però tothom beu. En part va portar l’estil de vida d’un ídol d’adolescents perquè ho era, però no va ser autodestructiu. A ell i agradava beure, li agradaven les dones i li agradava ser Frank Sinatra.

També va conèixer Michael Jackson. L'any 1983 va escriure amb ell la cançó I never heard, que al 2009 es va publicar amb el títol de This is it, però sense acreditar que vostè n'era el coautor. I també va fer amb ell Love never felt so good, que acaba d'aparèixer al disc I never heardThis is itLove never felt so goodXscape

Jo coneixia la família del Michael. Una vegada van anar a Las Vegas quan jo treballava al Caesar's Palace. Sabia que el Michael tenia talent. El vaig veure créixer, n'estàvem al cas. Quan estava enregistrant el meu àlbum per a la Sony, tenia compromisos amb molta gent per fer duets, i el Michael volia fer un parell de cançons amb mi. Va venir a casa i ens va posar a crear. Sabia que aquell jove tenia molt talent. Era un gran pianista. Love never felt so good també havia de ser un duet, però ja saps què va passar: unes setmanes després el Michael va publicar Thriller, que va ser un gran esdeveniment, i les coses van agafar camins estranys, per dir-ho d'alguna manera. Algú va robar totes les cintes que havíem enregistrat plegats, vaig haver de recórrer al meu advocat i vam haver de litigar molt fins que es va reconèixer la meva autoria. No vull projectar una ombra negra sobre ell perquè era jove i tots cometem errors.